dilluns, 10 d’abril de 2017

La cuina de l'àvia

Il·lustració del llibre “ La Biblia dels creuats i Sha Abbas”. S-XIII

Quan els humans van començar a valer-se del foc, van utilitzar-lo per fer llum, escalfar-se i fer fugir els animals salvatges. Van veure també que els menjars que s'havien posat una estona a prop de les flames eren més digeribles i saborosos.


Les primeres cuines eren senzilles: un foc a terra amb una perola penjada d'una cadena sobre les flames.



Si el perol era més petit es posava sobre un trespeus (un trípode de ferro) per tal que l'olla no toqués el foc directament. També s’hi podien posar altres recipients per cuinar, com paelles, cassoles de fang...

 Trespeus de ferro 


Amb el temps van aparéixer aparells específics per cuinar on el foc hi quedava tancat, de manera que se n'aprofités millor tot el poder calòric. Les primeres cuines eren  construccions quadrades de maons, damunt dels quals es disposava una superfície plana de ferro on s'havien practicat uns forats que anomenaren fogons.


Quan les estufes de ferro van entrar a les cases, sovint la part superior s’aprofitava per cuinar. Llavors van començar a fer-se cuines d’aquest material, que eren com estufes però més grans i amb més usos. 


A la dreta, un foc a terra,
a l'esquerra una cuina de ferro 

Les van anomenar cuina econòmica perquè aprofitaven molt millor el combustible que les llars de foc tradicionals, que perdien calor per tot arreu.


A cal Senyores hi havia una d’aquelles cuines: en concret aquest model era de la marca Reddis. L’àvia em va explicar que era la cuina que feia servir abans, però tot i què ara en tenia una de gas, de tant en tant encara la utilitzava, sobretot a l’hivern, i així escalfava aquella zona de la casa.


A l’esquerra tenia una cavitat per posar-hi carbó o petits tronquets, que xeraven d’allò més bé, i just a sota, un espai que s’omplia de cendra i s’havia de buidar sovint. Al costat, amb una porteta més gran, hi havia el forn (quins canelons més bons sortien d’allà!), i a la part de sobre, dos forats tapats amb diferents cercles de ferro que, éssent concèntrics, donaven l’opció de fer un fogó més ample o més estret, per adaptar la mida a les olles, segons neccessitats.

L'evolució dels combustibles (des de la llenya i el carbó, fins al gas i l'electricitat) va fer variar la forma de les cuines fins a les modernes vitroceràmiques actuals, que si vingués una padrina de fa cent anys pensaria que estem sonats per posar les paelles al damunt d’un vidre.


De totes maneres, hi ha gent a qui li agrada cuinar de forma tradicional, i per això encara es poden trobar cuines de llenya. Jo en vaig veure una fa poc en una botiga de Tàrrega: la venen nova de trinca, còpia exacta de la de casa dels avis.
Amb una diferència… d’econòmica no en té gaire, tot i què  aquí la tenien d’oferta.




De tot lo món fiau, i dues voltes a la clau

  

Fins no fa gaire, les portes de les cases restaven obertes durant tot el dia. Per entrar només calia passar i cridar "Déu gràcies!!!"  i des de dalt contestaven "qui demana?", "servidor... Fulanet de cal Tal-i-qual"...  aquest era el timbre més utilitzat a pagès.


Pany de porta (Verdú)

Una de les coses que més em sobtaven quan anava al poble era veure les padrines pel carrer portant un utensili de ferro enorme i pesat: una clau! Acabo de dir que les portes romanien obertes, però moltes famílies tenien un hortet, un cobert o un corral on hi criaven bèsties, i allà anaven les dones clau en mà.




Les coses van anar canviant, les claus eren cada cop més petites, les portes van començar a tancar-se, i la gent portem clauers a la butxaca, perquè ja no en tenim prou amb una, no… ara en necessitem per l’entrada, el pis, la bústia, el cotxe, la feina… tot ben tancadet.



Com tot, les claus han anat evolucionant, i de la pesada clau de ferro hem passat a claus planes amb dents de serra o perforacions que encaixen al pany que han d’obrir.


Encara més lleugeres són les claus magnètiques: unes targes de plàstic semblants a la VISA que fem servir per pagar. Aquestes claus són molt usuals als hotels, i així no cal que anem carregats.



Hi ha claus per obrir panys a distància, com les dels cotxes o les portes de pàrking.


Clau de cotxe


Altres formes d’obrir una porta passen per marcar un codi en un teclat, molt comú en algunes empreses per espais d’accés restringit. 


Versions molt més personalitzades consisteixen en passar un dit per reconèixer l’empremtes digitals o deixar que un làser reconegui l’iris de l’ull (això ja comença a semblar una pel·li de ciència ficció).


Entregar les claus de la ciutat és una forma d’homenatjar un personatge respectat, i ve de l’Edat Mitjana, quan els pobles tancaven les seves portes d’accés durant la nit.


La gent de l'Urgell recordem que deixar la vila tancada ho feien a Mas de Bondia, costum que va perdurar fins els anys 80.


Porta principal de Mas de Bondia, ara ja no la tanquen…

Se sol representar a Sant Pere amb unes claus a la mà perquè segons l’Església catòlica, Jesús les hi va entregar per destacar-lo dels altres deixebles i apòstols: eren les claus del cel.


Pintura mural del Monestir de Sant Pere del Burgal, a Escaló (Pallars Sobirà).
L’original és al MNAC de Barcelona.

Però tornem a posar els peus a terra. Aquelles claus que portaven les padrines eren molt grosses, d’un pam de llargada. Eren difícils d’extraviar, estic segura que en l’època que es feien servir, ningú no deia una cosa que se sent molt habitualment avui dia: “caram, ara no sé on he deixat les claus!”…




   

dissabte, 4 d’octubre de 2014

A la taula i al llit, al primer crit





Una de les coses que més em cridava l’atenció quan venia a passar l’estiu al poble era el llit amb el matalàs de llana, millor dit, amb els matalassos, perquè n’hi havia dos a cada llit. Com que éren prims, se’n necessitaven dos per fer el llit còmode, tot i que suposo que a moltes cases en devia haver de més gruixuts.
Al final, resultava molt alt, de manera que a l'hora de dormir s'havia de "pujar al llit".

Aquells matalassos necessitaven cert manteniment. Quan l’àvia feia el llit al matí, no només estirava els llençols, sino que aixecava literalment el matalàs i l’estovava a base de bé amb un picamatalassos: una pala de vímet que semblava una raqueta de tennis.




A més de mantenir-lo més flonjo i tou, també s’evitava l’atac de les xinxes i altres bestioles que s’amaguen de dia per picar la gent de nit. El matalàs pesava força, entre 15 i 20 kilos, i no sé si l’alçava cada dia, però si era així, déu n’hi dó l’exercici que feia…

Després, quan voltava amb bici pel poble, veia una imatge que em resultava d’allò més curiosa: un senyor que recomponia els matalassos al mig del carrer. Era el Sebastià Guiu, de cal Basté. Em quedava embadalida mirant-lo mentre ell desfeia els embulls de la llana amb uns bastons, fent-la voleiar. El sorollet resultant era molt particular, primer la fuetada de dalt a baix i després el xoc entre els dos bastons, seguit d’uns quants copets més. I la llana, que estava tota apretada, s’anava esmicolant i cada cop es veia més esponjosa.


Fotos trobades a internet.

Després estenia un bocí de tela, al damunt hi posava la llana ben escampada perquè no fés bonys. Aleshores la cobria amb un altre tros de roba i la cosia amb una agulla grossa i un fil gruixut.



A les teles hi havia una sèrie de forats que coincidien els de sota amb els de sobre i amb una altra agulla  més llarga  hi passava un cordill o una beta, travessant el gruix de la llana, per fer la llaçada i que la llana no es bellugués dins del matalàs. En acabar, cosia les cantonades per donar-li la forma definitiva.



Al final, semblava talment nou de trinca. També en feia de nous, però la gent solia refer els que tenia a casa.



Les teles de matalàs sovint tenien un estampat de ratlles molt característic. Per això els de l’Atletic de Madrid tenen de sobrenom “matalassers”, per la samarreta ratllada.
  
Com altres oficis artesanals, el matalasser  ha desaparegut de les nostres contrades i ha deixat pas als matalassos de molles, d'escuma, de viscoelàstica, de làtex... tots ells fabricats per màquines. No poden competir amb aquells matalassos naturals.



I si no, ho podeu preguntar a la princesa del pèsol, la del conte...








dissabte, 5 de juliol de 2014

Fumando espero...


Sara Montiel cantava “Fumando espero” 
a la pel·lícula “El último cuplé”(1957).

Antigament, això del fumar era una cosa molt masculina. “Una senyoreta que fuma” era un eufemisme de “dona de mala vida”. Les dones no ho feien, estava mal vist.
Fins els anys 50-60. Llavors, amb l’entrada massiva de la dona al mercat laboral, els costums van anar-se alliberant. Les noies van començar a fumar, fins i tot la imatge d’una dona fumant resultava sensual i era un símbol de la seva independència.

A Verdú, a banda dels bars, hi havia una botigueta on comprar el tabac: l’estanc de ca la Rita. La Maria de la Rita era una dona amable i discreta, que gaudia amb la companyia del jovent. Al seu establiment hi havia revistes, llaminadures, postals, segells, estris de papereria, encenedors, llumins i, és clar, tabac. Encara recordo l’oloreta que ensumava quan baixava els graons per entrar.  Ella estava darrere d’un mostradoret petit i sempre tenia un somriure a la cara.




Els avis es feien els seus cigarrets amb paper de fumar, alguns es deixaven créixer l’ungla del dit petit per tal de repartir millor els brins de tabac.
Feien servir picadura o Ideales, també anomenats “caldo” o "caldo de gallina".


 



Hi havia altres opcions, com fumar en pipa, 


encendre algun puro dels bons o un caliquenyo. 









Els cigarrets amb filtre es compraven de tabac negre o ros, segons gust i pressupost, i per noies també hi havia el mentolat.



Amb la crisi, molta gent ha tornat al tabac de picadura pel seu preu més econòmic.



Avui en dia els fumadors ho tenen pelut. 


Primer van ser els avisos de “Fumar mata” i altres amenaces que vénen impreses en els paquets, després les fotografies de pulmons xacrats i altres malalties terribles. Qui vol fumar després de veure això???



Als restaurants els van apartar en sales tancades, fins que es va prohibir definitivament fumar en qualsevol bar o establiment públic. Amb l’allau d’informació sobre els mals del tabac, les pujades de preu constants i la marginació que senten els que encara tenen aquest costum, molts fumadors estan deixant de fumar definitivament.



Per no perdre clientela han aparegut al mercat les cigarretes electròniques, amb la qual cosa ja no es fuma, sino què es vapeja (s’expulsa vapor en comptes de fum). Amb tanta química també resulta dolent, encara que ens ho hagin volgut vendre com una cosa més saludable.



Els únics cigarrets “sans” eren els de xocolata que ens cagava el tió quan érem petits (ara a ningú se li acudiria, sembla una invitació a fumar pels nens). De fet, els paquets eren una còpia gairebé exacta dels originals.

  
               

“Deixar de fumar és fàcil: jo ho he deixat com unes cent vegades”.
Mark Twain

 Millor no començar, no trobeu?





Indis fumant la pipa de la pau, 
cerimònia freqüent en les reunions del consell tribal,
 per segellar acords amb altres tribus o per conectar amb els esperits.



dilluns, 21 d’abril de 2014

La vídua més famosa: Viuda de Solano




A les golfes vaig trobar una capsa de llauna una mica rovellada. A la part frontal hi deia “Pastillas de café y leche Vda. de Solano”.  Era més antiga que les que jo coneixia.

En les més modernes, a la part de sota hi posava “toffee y nata”, potser ja no era la mateixa recepta.




Aquests caramels de toffee  són els que s'enganxen a les dents de mala manera, però com n'estan de bonnssss... en van fer de cafè amb llet, amb nata o coberts de xocolata.



Quan jo era petita era un luxe que alguna visita ens portés a ma germana i a mi una caixa de caramels de Viuda de Solano.

Les caixes, de llauna i precioses, eren una possessió apreciada, tan si portaven caramels dintre o no. Més modernes que la que vaig trobar a les golfes, les de la meva època tenien imatges de flors, paisatges, trens… o dibuixos infantils.

      


Després servien com a cosidor, joier o guardiola, i la canalla les féiem servir per guardar petits tresors que tots els infants anàvem col•leccionant: botons, bales de vidre, unes monedes…



Però qui va ser la vídua de Solano? 
El seu nom era Antolina Ruiz-Olalde i era l’esposa del senyor Celestino Solano, propietari d’una confiteria a Logronyo. 




Un matí, mentre l’Antolina prenia un cafè amb llet, unes gotes li van caure a la planxa de la cuina i van cuallar. Les va tastar i va veure que tenien un sabor molt gustós. I va pensar que podria fer unes pastilles de cafè amb llet per regalar-les als seus clients. La fórmula tenia un secret que crida l'atenció: es confeccionaven amb llet de burra.
Van tenir tan d'èxit que el matrimoni Solano-Ruiz Olalde es va veure obligat a deixar la confiteria i dedicar-se en exclusiva a la elaboració de les pastilles de cafè amb llet, tot i que les feien manualment i només arribaven a uns deu quilos de producció diària.




Anys més tard, quan el negoci ja estava en mans del seu nebot-besnét, Fernando Cabañas, es va mecanitzar la producció i la llet fou substituïda per llet de vaca. Llavors ja s'arribava als mil quilos de pastilles al dia.




La mà d'obra femenina era la més sol·licitada en aquesta empresa, com en moltes altres del sector de l'alimentació. A la foto, podem veure l'edat d'alguna de les treballadores… eren altres temps.

La fàbrica va ser venuda i traslladada, i ara els caramels Solano ja no són el que eren, tot i que hi ha moltíssims sabors, sobre tot sense sucre, i són força bons, però ja no és el mateix...

  


Per cert, de què moriría en Celestino? Espero que no d'una afartada de caramels…