La meva bicicleta

Als anys 60, molt jovent dels pobles va anar a viure a les ciutats, on hi havia més oportunitats de trobar feina.  Allà s’enamoraven, compraven un piset i tenien fills. I quan arribava l’estiu i tancaven els col·legis, enviaven la canalla a passar les vacances amb els avis.

Durant els 70, hi havia una bona colla de barcelonins (o rodalies) que veníem a gaudir de la vida rural: del deliciós pa de les fleques verdunines, de les costelles de corder “de veritat”, dels passejos pels trossos, de les berenades a la Font de Santa Magdalena…

Però el que més m’agradava de l’estada al poble eren els tombs que féiem en bicicleta per tot arreu. La ruta de quan era més petita es limitava a donar voltes a la plaça, vigilant els quatre cotxes que podien passar. Les iaies baixaven la cadira als porxos, i mentre xerraven, ens controlaven discretament (o no tant discretament). A l’hora de sopar ens deixaven seguir pedalant.  Ma germana i jo ens cruspiem l’entrepà sense cap problema, però a altres nenes, a cada volta les àvies els donaven un bocinet de pa amb pernil. Després un gelat i cap a retiro, i dono fe que dormiem planes de debò.

Ja de més grandeta, el perímetre es va enxamplar, i rodava per qualsevol lloc del poble, malgrat les costes que tenien alguns carrers… (la joventut té una energia que ja la voldria jo ara). Ens aventuravem a anar al camp, a olorar les bales de palla, a entrar a algunes cabanes abandonades, a veure postes de sol inigualables… en tots aquests moments la meva bicicleta taronja m’acompanyava.

Era una Orbea de passeig, me la van portar per l’aniversari, que és a l’agost, i recordo l’emoció que vaig sentir quan el meu pare va obrir el maleter i va aparèixer aquella meravella. Aquell fet em convertia en una nena gran, per fi deixava enrere la BH vermella de mida petita que havia tingut fins llavors, amb la quan havia après a anar en bici, amb unes rodetes cargolades a la part del darrere.   

Aquesta bicicleta tant estimada va deixar pas –uns anys més tard- a una Bicicross, la novetat del moment, que tenia la particularitat que no duia frens al manillar, sino que els tenia “contrapedal”, de forma que tirant els pedals enrere, parava. Això va provocar tants accidents que al final a la fàbrica les van fer amb frens normals, amb la qual cosa aquelles primeres van esdevenir una curiositat difícil de trobar.

 

La meva Orbea taronja va restar a les golfes de cal Senyores, on vaig descobrir-la molts anys més tard, i encara la conservo, juntament amb tots els records estiuencs i feliços que em va proporcionar.

Ses majestats, els Reis d’Orient

 

La tradició més esperada pels petits durant les festes nadalenques és l’arribada dels Reis d’Orient.

Al Nou Testament es parla d’uns mags o savis,  segons les traduccions. Guiats per una estrella, van anar a portar ofrenes al nen Jesús. 

Amb el temps, es va parlar de tres reis, i se’ls va donar nom i procedència:

Melcior és el rei blanc, amb cabells i barba blancs, és d’origen europeu. Portava or, símbol de poder, reconeixent Jesús com a rei.

Gaspar, el rei ros, té pell blanca i cabells castanys. D’origen asiàtic, va oferir encens, que es relaciona amb l’adoració a Déu, identificant Jesús amb la divinitat.

Baltasar, el rei negre, vesteix segons l’estil dels àrabs per ser d’origen africà, i va portar mirra, un bàlsam que representa la condició humana.

Són els símbols de rei, Déu i home, respectivament. Per això són tres reis els que van arribar al portal de Betlem.

Hi ha una llegenda que parla d’un quart rei anomenat Artaban, que duia pedres precioses a Jesús, però no va arribar a temps al punt de trobada amb els seus companys perquè pel camí va veure gent en perill de mort i va pagar amb les pedres per salvar-los. Va acabar empresonat durant molts anys fins què a punt de morir, una figura se li va presentar i li va dir que el què havia fet pels altres era com si ho hagués fet per Jesús.

Durant les festes, els menuts escriuen les seves cartes amb molta il·lusió, 

i les entreguen als patges que van per tot arreu recollint aquestes comandes. Crec que a Verdú sol venir el Gregori, però n’hi ha molts més.

El 5 de gener, puntualment, els tres reis arriben a tots els pobles i ciutats per portar regals als nens que han fet bondat i carbó als que han estat una mica entremaliats (els reis ho saben tot).

Amb els patges i els acompanyants, desfilen pels carrers i comencen a repartir presents, i en molts llocs els nens han d’anar a dormir i trobar els regals l’endemà perquè als reis no els ha donat temps a arribar a les seves cases. 

El costum, en aquests casos, és deixar les sabates al balcó i un petit refrigeri per tal que puguin continuar treballant tota la nit.

Finalment, el dia 6 tots han trobat els seus regals, i acaben les festes dinant en família i menjant el típic tortell, 

que porta amagades una figureta de rei (qui la troba és coronat), i una fava que decidirà qui paga el tortell.

I la gran pregunta de cada any és: quin és el teu rei preferit? 

El blanc, el ros, el negre o tots plegats?

    

La cuina de l'àvia

Il·lustració del llibre “ La Biblia dels creuats i Sha Abbas”. S-XIII

Quan els humans van començar a valer-se del foc, van utilitzar-lo per fer llum, escalfar-se i fer fugir els animals salvatges. Van veure també que els menjars que s'havien posat una estona a prop de les flames eren més digeribles i saborosos.

Les primeres cuines eren senzilles: un foc a terra amb una perola penjada d'una cadena sobre les flames.

Si el perol era més petit es posava sobre un trespeus (un trípode de ferro) per tal que l'olla no toqués el foc directament. També s’hi podien posar altres recipients per cuinar, com paelles, cassoles de fang...

 Trespeus de ferro 

Amb el temps van aparéixer aparells específics per cuinar on el foc hi quedava tancat, de manera que se n'aprofités millor tot el poder calòric. Les primeres cuines eren  construccions quadrades de maons, damunt dels quals es disposava una superfície plana de ferro on s'havien practicat uns forats que anomenaren fogons.

Quan les estufes de ferro van entrar a les cases, sovint la part superior s’aprofitava per cuinar. Llavors van començar a fer-se cuines d’aquest material, que eren com estufes però més grans i amb més usos. 

A la dreta, un foc a terra,

a l'esquerra una cuina de ferro 

Les van anomenar cuina econòmica perquè aprofitaven molt millor el combustible que les llars de foc tradicionals, que perdien calor per tot arreu.

A cal Senyores hi havia una d’aquelles cuines: en concret aquest model era de la marca Reddis. L’àvia em va explicar que era la cuina que feia servir abans, però tot i què ara en tenia una de gas, de tant en tant encara la utilitzava, sobretot a l’hivern, i així escalfava aquella zona de la casa.

A l’esquerra tenia una cavitat per posar-hi carbó o petits tronquets, que xeraven d’allò més bé, i just a sota, un espai que s’omplia de cendra i s’havia de buidar sovint. Al costat, amb una porteta més gran, hi havia el forn (quins canelons més bons sortien d’allà!), i a la part de sobre, dos forats tapats amb diferents cercles de ferro que, éssent concèntrics, donaven l’opció de fer un fogó més ample o més estret, per adaptar la mida a les olles, segons neccessitats.

L'evolució dels combustibles (des de la llenya i el carbó, fins al gas i l'electricitat) va fer variar la forma de les cuines fins a les modernes vitroceràmiques actuals, que si vingués una padrina de fa cent anys pensaria que estem sonats per posar les paelles al damunt d’un vidre.

De totes maneres, hi ha gent a qui li agrada cuinar de forma tradicional, i per això encara es poden trobar cuines de llenya. Jo en vaig veure una fa poc en una botiga de Tàrrega: la venen nova de trinca, còpia exacta de la de casa dels avis.

Amb una diferència… d’econòmica no en té gaire, tot i què  aquí la tenien d’oferta.

De tot lo món fiau, i dues voltes a la clau

  

Fins no fa gaire, les portes de les cases restaven obertes durant tot el dia. Per entrar només calia passar i cridar "Déu gràcies!!!"  i des de dalt contestaven "qui demana?", "servidor... Fulanet de cal Tal-i-qual"...  aquest era el timbre més utilitzat a pagès.

Pany de porta (Verdú)

Una de les coses que més em sobtaven quan anava al poble era veure les padrines pel carrer portant un utensili de ferro enorme i pesat: una clau! Acabo de dir que les portes romanien obertes, però moltes famílies tenien un hortet, un cobert o un corral on hi criaven bèsties, i allà anaven les dones clau en mà.

Les coses van anar canviant, les claus eren cada cop més petites, les portes van començar a tancar-se, i la gent portem clauers a la butxaca, perquè ja no en tenim prou amb una, no… ara en necessitem per l’entrada, el pis, la bústia, el cotxe, la feina… tot ben tancadet.

Com tot, les claus han anat evolucionant, i de la pesada clau de ferro hem passat a claus planes amb dents de serra o perforacions que encaixen al pany que han d’obrir.

Encara més lleugeres són les claus magnètiques: unes targes de plàstic semblants a la VISA que fem servir per pagar. Aquestes claus són molt usuals als hotels, i així no cal que anem carregats.

Hi ha claus per obrir panys a distància, com les dels cotxes o les portes de pàrking.

Clau de cotxe

Altres formes d’obrir una porta passen per marcar un codi en un teclat, molt comú en algunes empreses per espais d’accés restringit. 

Versions molt més personalitzades consisteixen en passar un dit per reconèixer l’empremtes digitals o deixar que un làser reconegui l’iris de l’ull (això ja comença a semblar una pel·li de ciència ficció).

Entregar les claus de la ciutat és una forma d’homenatjar un personatge respectat, i ve de l’Edat Mitjana, quan els pobles tancaven les seves portes d’accés durant la nit.

La gent de l'Urgell recordem que deixar la vila tancada ho feien a Mas de Bondia, costum que va perdurar fins els anys 80.

Porta principal de Mas de Bondia, ara ja no la tanquen…

Se sol representar a Sant Pere amb unes claus a la mà perquè segons l’Església catòlica, Jesús les hi va entregar per destacar-lo dels altres deixebles i apòstols: eren les claus del cel.

Pintura mural del Monestir de Sant Pere del Burgal, a Escaló (Pallars Sobirà).

L’original és al MNAC de Barcelona.

Però tornem a posar els peus a terra. Aquelles claus que portaven les padrines eren molt grosses, d’un pam de llargada. Eren difícils d’extraviar, estic segura que en l’època que es feien servir, ningú no deia una cosa que se sent molt habitualment avui dia: “caram, ara no sé on he deixat les claus!”…

   

A la taula i al llit, al primer crit

Una de les coses que més em cridava l’atenció quan venia a passar l’estiu al poble era el llit amb el matalàs de llana, millor dit, amb els matalassos, perquè n’hi havia dos a cada llit. Com que éren prims, se’n necessitaven dos per fer el llit còmode, tot i que suposo que a moltes cases en devia haver de més gruixuts.

Al final, resultava molt alt, de manera que a l'hora de dormir s'havia de "pujar al llit".

Aquells matalassos necessitaven cert manteniment. Quan l’àvia feia el llit al matí, no només estirava els llençols, sino que aixecava literalment el matalàs i l’estovava a base de bé amb un picamatalassos: una pala de vímet que semblava una raqueta de tennis.

A més de mantenir-lo més flonjo i tou, també s’evitava l’atac de les xinxes i altres bestioles que s’amaguen de dia per picar la gent de nit. El matalàs pesava força, entre 15 i 20 kilos, i no sé si l’alçava cada dia, però si era així, déu n’hi dó l’exercici que feia…

Després, quan voltava amb bici pel poble, veia una imatge que em resultava d’allò més curiosa: un senyor que recomponia els matalassos al mig del carrer. Era el Sebastià Guiu, de cal Basté. Em quedava embadalida mirant-lo mentre ell desfeia els embulls de la llana amb uns bastons, fent-la voleiar. El sorollet resultant era molt particular, primer la fuetada de dalt a baix i després el xoc entre els dos bastons, seguit d’uns quants copets més. I la llana, que estava tota apretada, s’anava esmicolant i cada cop es veia més esponjosa.

Fotos trobades a internet.

Després estenia un bocí de tela, al damunt hi posava la llana ben escampada perquè no fés bonys. Aleshores la cobria amb un altre tros de roba i la cosia amb una agulla grossa i un fil gruixut.

A les teles hi havia una sèrie de forats que coincidien els de sota amb els de sobre i amb una altra agulla  més llarga  hi passava un cordill o una beta, travessant el gruix de la llana, per fer la llaçada i que la llana no es bellugués dins del matalàs. En acabar, cosia les cantonades per donar-li la forma definitiva.

Al final, semblava talment nou de trinca. També en feia de nous, però la gent solia refer els que tenia a casa.

Les teles de matalàs sovint tenien un estampat de ratlles molt característic. Per això els de l’Atletic de Madrid tenen de sobrenom “matalassers”, per la samarreta ratllada.

  

Com altres oficis artesanals, el matalasser  ha desaparegut de les nostres contrades i ha deixat pas als matalassos de molles, d'escuma, de viscoelàstica, de làtex... tots ells fabricats per màquines. No poden competir amb aquells matalassos naturals.

I si no, ho podeu preguntar a la princesa del pèsol, la del conte...