La meva bicicleta

Als anys 60, molt jovent dels pobles va anar a viure a les ciutats, on hi havia més oportunitats de trobar feina.  Allà s’enamoraven, compraven un piset i tenien fills. I quan arribava l’estiu i tancaven els col·legis, enviaven la canalla a passar les vacances amb els avis.

Durant els 70, hi havia una bona colla de barcelonins (o rodalies) que veníem a gaudir de la vida rural: del deliciós pa de les fleques verdunines, de les costelles de corder “de veritat”, dels passejos pels trossos, de les berenades a la Font de Santa Magdalena…

Però el que més m’agradava de l’estada al poble eren els tombs que féiem en bicicleta per tot arreu. La ruta de quan era més petita es limitava a donar voltes a la plaça, vigilant els quatre cotxes que podien passar. Les iaies baixaven la cadira als porxos, i mentre xerraven, ens controlaven discretament (o no tant discretament). A l’hora de sopar ens deixaven seguir pedalant.  Ma germana i jo ens cruspiem l’entrepà sense cap problema, però a altres nenes, a cada volta les àvies els donaven un bocinet de pa amb pernil. Després un gelat i cap a retiro, i dono fe que dormiem planes de debò.

Ja de més grandeta, el perímetre es va enxamplar, i rodava per qualsevol lloc del poble, malgrat les costes que tenien alguns carrers… (la joventut té una energia que ja la voldria jo ara). Ens aventuravem a anar al camp, a olorar les bales de palla, a entrar a algunes cabanes abandonades, a veure postes de sol inigualables… en tots aquests moments la meva bicicleta taronja m’acompanyava.

Era una Orbea de passeig, me la van portar per l’aniversari, que és a l’agost, i recordo l’emoció que vaig sentir quan el meu pare va obrir el maleter i va aparèixer aquella meravella. Aquell fet em convertia en una nena gran, per fi deixava enrere la BH vermella de mida petita que havia tingut fins llavors, amb la quan havia après a anar en bici, amb unes rodetes cargolades a la part del darrere.   

Aquesta bicicleta tant estimada va deixar pas –uns anys més tard- a una Bicicross, la novetat del moment, que tenia la particularitat que no duia frens al manillar, sino que els tenia “contrapedal”, de forma que tirant els pedals enrere, parava. Això va provocar tants accidents que al final a la fàbrica les van fer amb frens normals, amb la qual cosa aquelles primeres van esdevenir una curiositat difícil de trobar.

 

La meva Orbea taronja va restar a les golfes de cal Senyores, on vaig descobrir-la molts anys més tard, i encara la conservo, juntament amb tots els records estiuencs i feliços que em va proporcionar.

El cavall de cartró

  

La primera cosa que veia quan pujava a les golfes de cal Senyores era el cavall de cartró de quan el meu pare era petit.  Estava nou, potser no el van deixar jugar gaire, per tal que no es fés malbé. O tal vegada era molt curós i el cuidava molt, no ho sabré mai.

A mi m’agradava pujar-hi. En pic els peus no em tocaven a terra, em convertia en una amazona, en un mosqueter, en un soldat del far-west, en un indi sioux, en una reina… 

Al damunt d’aquell cavall qualsevol cosa era possible.

En aquella època, el meu somni en quant a regals era un poni. Bé, la fantasia infantil pot anar per qualsevol lloc, no m’imagino on hauríem posat la pobra bèstia si els reis d’Orient me l’haguessin portat, quin mal de cap! 

A falta de poni, tenia el cavall del pare. Però havia d’anar amb molt de compte perquè era molt delicat.

Les fàbriques de joguets sempre han sabut que els nens volien cavalcar, i han fet versions de tota mena d’aquesta joguina.

Des de tricicles fins a balancins, cavalls amb rodetes, cavallets de fusta o de plàstic.

       

I les versions més modestes, que consistien en una barra amb un cap a la punta, que podia ser de diversos materials, des de peluix fins a fusta plana, o el més casolà: el pal d’una escombra amb un mitjó ple de draps que simulava el cap.  Un cop pujats a la gropa, no ens importava gaire, en realitat.

També hi havia la versió superxula, només per moments concrets: els cavallets de les firetes, que donaven tombs i tombs i que no ens cansaven mai.

I els cavalls mecànics que funcionaven amb una moneda i ens feien somiar durant uns minuts.

Els fotògrafs antics disposaven de cavalls de cartró pedra als seus estudis, per fer retrats als infants de l’època (també tenien nines i altres estris d’atrezzo).

En honor a un d’aquests professionals, a Saragossa hi ha plantat al mig del carrer un cavallet de joguina fet de bronze, on nens i grans es fan fotos de record, tot evocant temps passats.

Un d’aquells estius en que venia a Verdú a passar les vacances, vaig pujar a les golfes i allà estava el cavallet. La mala sort va voler que just al damunt, sota la teulada, hi hagués una gotera traïdora, que el va anar deteriorant durant tot l’hivern. Quan el vaig trobar no en quedava gran cosa: el cartró s’havia anat desfent amb la humitat i tota la seva dignitat equina s’havia transformat en una espècie de pasta grisosa, mig desfeta.

El cavall del pare va passar a formar part dels meus records de les golfes.

Cal Senyores, la casa dels avis

Recordo els estius de la meva infantesa, quan anava a passar les vacances a casa dels avis, al poble.

On més m'agradava estar era a les golfes. Era el meu lloc preferit: ple de misteris i racons.
Hi pujava cada dia, havent dinat.

Seia amb un llibre al costat d'aquelles finestres ovalades que donaven a la plaça.
I quan havia llegit una estona, donava un cop d'ull al meu voltant.
Podia passar-me hores en aquella cambra, i cada vegada descobria alguna cosa nova (bé, més aviat vella) que m'agradava.

De fet, moltes d'aquelles meravelles formen part de la meva llar, que he decorat amb peces que vaig rescatar abans que enderroquessin la casa dels avis. 

Són objectes sense cap valor econòmic, però molt importants per a mi: un joc de cafè, un llit de ferro, les setrilleres de la besàvia... coses així.

Ara tinc les meves pròpies golfes, i potser algun dia els meus néts pujaran a descobrir trastos antics que despertaran la seva imaginació...