Els nens d'avui dia no imaginen el món sense ordinadors, però els grans sabem que fa unes dècades tota la documentació important de la vida passava pel carro d'una màquina d’escriure.
tot i que n’hi havia d’altres fabricants
S’hi escrivien tots els documents: de les escriptures dels notaris fins els atestats de la policia, de les llibretes d'estalvi dels bancs fins a les cartes de qualsevol empresa, fins i tot les personals.
Dos models d'Olivetti, molt comuns durant els anys setanta i vuitanta.
Els models portàtils tenien una tapa-maletí per traslladar-los.
Els que alguna vegada vam aprendre mecanografia recordem la típica sèrie de caràcters que repetíem una vegada i una altra per fomentar la memòria dactilar i la velocitat, que es medeix en ppm (pulsacions per minut).
asdfg asdfg asdfg asdfg asdfg asdfg
qwert qwert qwert qwert qwert qwert
Aquestes lletres van donar nom al teclat querty, que és el més utilitzat en tot el món.
L’any 1873 l’empresa Remington va fabricar la primera màquina d’escriure, creada pel senyor Cristopher Latham Sholes.
Tenia les tecles ordenades alfabèticament, però quan s’escrivia amb certa velocitat, les palanques de les lletres xocaven en l’interior de l`aparell formant un embolic de ferros considerable.
Per solucionar aquest problema es va disenyar el teclat qwerty, de manera que les combinacions de lletres obliguen a escriure més lentament. En 1932 August Dvorak va crear una disposició del teclat més ergonòmic, que permetia escriure més ràpid sense el problema dels embussos.
Comparació dels dos teclats: qwerty i Dvorak
Però el teclat qwerty ja havia donat la volta al món, i tot i no ser la millor opció, encara avui és el més usat en els teclats actuals.
Escrivint no et podies equivocar. Un error es pagava car, doncs si el document era important s'havia de començar de nou i, si no era de gaire compliment, es podia corregir amb una goma especial, molt dura i bastant incòmoda. Més tard van posar a la venda un llapis d'esborrar que tenia la mina de goma blanca i un pinzell a l’altre extrem, per treure les restes de goma del paper.
I els més moderns usaven el corrector líquid Tipp-Ex, que anava amb un pinzellet i pringava de valent... i que va ser substituït per un petit rotulador blanc, molt més còmode.
També n’hi havia en tiretes. Quan es feia un error mecanogràfic, es premia la tecla “retrocés”, es posava la tireta al damunt del paper i es tornava a escriure la lletra equivocada, que quedava marcada en blanc, i ja es podia escriure la lletra correcta al damunt. L’últim Tipp-Ex que ha sortit és amb sistema roll-on,
però ara ja tenim els ordinadors, i el corrector del word…
Senyora, que això ja no es fa així!
Aquell so acompassat del teclejar, tan característic dels mecanògrafs, la campaneta de final de línia i el soroll al córrer el carro cap a l’esquerra, tot plegat va desaparéixer del mapa quan es van inventar les primeres màquines d'escriure elèctriques, amb una petita pantalla on corregir errors abans d'imprimir-se en paper.
I ja definitivament, amb l'arribada dels ordinadors, la màquina d’escriure va pujar a les golfes.
Tot i que encara li podem trobar utilitat. Hi ha gent que les col·lecciona o les fa servir per decorar.
Però l’ús més original és com a instrument musical.
El compositor Leroy Anderson va crear la peça "La màquina d’escriure" per la pel·lícula "Lío en los grandes almacenes", dirigida el 1963 per Frank Tashlin i protagonitzada per Jerry Lewis.
Aquí hi ha la versió tocada per una màquina d’escriure solista acompanyada d’una orquestra...
Concierto "Voces para la Paz" (Músicos Solidarios)
Auditorio Nacional de Música de Madrid, 12 de junio de 2011. Director: Miguel Roa. Solista: Alfredo Anaya.
