dilluns, 16 de juliol de 2018

La meva bicicleta



Als anys 60, molt jovent dels pobles va anar a viure a les ciutats, on hi havia més oportunitats de trobar feina.  Allà s’enamoraven, compraven un piset i tenien fills. I quan arribava l’estiu i tancaven els col·legis, enviaven la canalla a passar les vacances amb els avis.

Durant els 70, hi havia una bona colla de barcelonins (o rodalies) que veníem a gaudir de la vida rural: del deliciós pa de les fleques verdunines, de les costelles de corder “de veritat”, dels passejos pels trossos, de les berenades a la Font de Santa Magdalena…

Però el que més m’agradava de l’estada al poble eren els tombs que féiem en bicicleta per tot arreu. La ruta de quan era més petita es limitava a donar voltes a la plaça, vigilant els quatre cotxes que podien passar. Les iaies baixaven la cadira als porxos, i mentre xerraven, ens controlaven discretament (o no tant discretament). A l’hora de sopar ens deixaven seguir pedalant.  Ma germana i jo ens cruspiem l’entrepà sense cap problema, però a altres nenes, a cada volta les àvies els donaven un bocinet de pa amb pernil. Després un gelat i cap a retiro, i dono fe que dormiem planes de debò.


Ja de més grandeta, el perímetre es va enxamplar, i rodava per qualsevol lloc del poble, malgrat les costes que tenien alguns carrers… (la joventut té una energia que ja la voldria jo ara). Ens aventuravem a anar al camp, a olorar les bales de palla, a entrar a algunes cabanes abandonades, a veure postes de sol inigualables… en tots aquests moments la meva bicicleta taronja m’acompanyava.



Era una Orbea de passeig, me la van portar per l’aniversari, que és a l’agost, i recordo l’emoció que vaig sentir quan el meu pare va obrir el maleter i va aparèixer aquella meravella. Aquell fet em convertia en una nena gran, per fi deixava enrere la BH vermella de mida petita que havia tingut fins llavors, amb la quan havia après a anar en bici, amb unes rodetes cargolades a la part del darrere.   



Aquesta bicicleta tant estimada va deixar pas –uns anys més tard- a una Bicicross, la novetat del moment, que tenia la particularitat que no duia frens al manillar, sino que els tenia “contrapedal”, de forma que tirant els pedals enrere, parava. Això va provocar tants accidents que al final a la fàbrica les van fer amb frens normals, amb la qual cosa aquelles primeres van esdevenir una curiositat difícil de trobar.


 
La meva Orbea taronja va restar a les golfes de cal Senyores, on vaig descobrir-la molts anys més tard, i encara la conservo, juntament amb tots els records estiuencs i feliços que em va proporcionar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Apa, digues què en penses...