dimarts, 23 d’abril del 2013

L'obrellaunes





Durant segles, l’home ha tingut la necessitat de guardar els aliments en les millors condicions. Els sistemes de conservació eren molt bàsics: assecats (fuets, panses de raïm), fumats (arengades, salmó), en sal (bacallà), en sucre (confitures), en oli (topina)…


Miniatura del Tacuinum Sanitatis, 
amb una família reunida en torn
a la llar de foc, on penja carn fumant-se


A inicis del segle XIX, França es trobava en guerra contra Rússia. Les tropes franceses, lluny de casa, tenien problemes de subministrament. Es va oferir una recompensa a qui trobés una manera de guardar els aliments durant molt temps. Nicolas Appert (cuiner i investigador), l’any 1803 va aconseguir-ho guardant els aliments en pots de vidre hermèticament tancats amb suro.


Però el vidre és molt fràgil, i al front no resultava gens pràctic de transportar.

Peter Durand, al 1810, va patentar l’envàs de llauna soldada amb estany, que era molt més resistent i opac, mantenint millor les vitamines dels aliments. A diferència del vidre, aguantava cops, i es podia escalfar directament al foc sense fer servir més estris per cuinar.


Els soldats obrien aquestes llaunes a cops de ganivet, fins que es va inventar el primer obrellaunes, semblant a una petita baioneta que perforava la tapa gràcies a l’efecte palanca, donat que s’encaixava a la vora del pot.

D’obrellaunes n’hi ha de moltes formes i usos.

 


Obrellaunes de fulla o de muntanya




 





Obrellaunes de roda dentada o papallona




Obrellaunes elèctrics



A part, hem de parlar de les llaunes amb llengüeta.


Abans, les llaunes de peix tenien una tapa prima amb una llengüeta a la punta.  S'obrien amb una clau obrellaunes: una barreta metàl·lica amb una ranura. La llengüeta s'introduïa a la ranura i a continuació es girava la clau sempre en el mateix sentit, de manera que la tapa de la llauna s'anava enrotllant sobre la clau.




Aquests obrellaunes es recuperaven desenrotllant la tapa, la qual cosa embrutava bastant (sobre tot si la llauna era de sardines en oli o de musclos en escabetx), així que van sortir unes llaunes amb clau d'un sol ús, que es llençava juntament amb la llauna i no calia recuperar.




El sistema d'envasat de les llaunes de conserva ha canviat molt fins a arribar a l'actual obrefàcil, característic per l'anella de la que s'ha de tirar i que sovint es queda a la mà, deixant l’usuari amb un pam de nas. Llavors s'ha d'obrir la llauna como es pugui, o sigui, a lo bèstia... moltes vegades amb la punta d’un ganivet, tornant als inicis de la soldadesca i amb el perill que això comporta…





Tres formes diferents de tapes de llauna actuals

  
Donar la llauna significa parlar massa, ser molt pesat i insistent amb alguna cosa.

Per si de cas, no em faig més pesada i us deixo fins a la propera vegada, que parlarem d’algun altre trasto que trobi per les golfes.