Hi ha roba estesa

“Hi ha roba estesa” se sol dir quan hi ha algú davant el qual no convé parlar d'alguna cosa; sobretot  infants innocents o gent incauta que podria repetir allò que sentís.  
Però avui parlarem de roba “de veritat”.

En la darrera entrada vaig deixar la bugada al cossi, potser que m’hi posi ja, abans que s’arrugui tota i comenci a fer pudor...

Antigament, la roba s’estenia amb unes pinces bastant rudimentàries, un bocí de fusta amb una ranura. Eren inspirades en les agulles del cabell de les dones, per això els catalans en diem “agulles” d’estendre.  Ara tenen una molla per fer pressió sobre la roba, i són més efectives.

Es podia estendre en cordes al terrat, o en estenedors diversos: 
de finestra, 



portàtils,



de radiador,

de penjar... 

A mi personalment m’agrada molt l’olor de la roba neta quan s’asseca al sol.

Avui dia també tenim les assecadores que, tot i que estalvien feina i deixen la roba molt suau, també fan molt borrim, fent que les peces –sobre tot les tovalloles- es facin malbé més aviat que si les estenem a l’aire.

Quan hem recollit la roba, de vegades hi trobem algun set o un descosit, i per això cal tenir un bon cosidor amb tisores, didal, fill i agulles (i una mica de traça també). 

Per feines més complicades es van inventar les màquines de cosir, algunes tan boniques que amb els anys han passat a ser un element decoratiu a les cases.

Abans, gairebé totes les mestresses sabien cosir a màquina

Planxar és el pas següent. Les primeres planxes eren de ferro i s’escalfaven al damunt de l’estufa de llenya (sovint la roba s’embrutava); 



una altra modalitat eres les planxes buides, amb un compartiment on s’hi posaven brases... 



s’havia d’anar amb molt de compte per no cremar-se. 



Després van arribar les primeres elèctriques,  

més tard les de vapor 

i les actuals amb calderí.

Per planxar, es fa servir un post que fa de taula. 

Abans es feia servir una fusta allargada folrada amb una tela blanca,  recolzada al respatller de dues cadires, 

tot i què amb el temps s’han perfeccionat, posant-hi potes, prestatges  i fins i tot endolls que allarguen el cable de la planxa.

Un dels accessoris més comuns és un planxa-mànigues, per facilitar la feina en els llocs difícils.

Abans de guardar-la a l’armari posem la roba en penjadors de fusta o d’altres materials, 






estris que també tenen diferents accessoris: pinces per penjar faldilles, diverses varetes per pantalons, fusta gruixuda a les espatlles per les muscleres (“hombreres”) d’abrics o americanes...

Tot un seguit d’estris per lluir com a pinzells quan sortim al carrer.

Per presumir s’ha de patir, però no tot a la vida és “cosir i cantar”, 
també cal pencar una mica...