De tot lo món fiau, i dues voltes a la clau

  

Fins no fa gaire, les portes de les cases restaven obertes durant tot el dia. Per entrar només calia passar i cridar "Déu gràcies!!!"  i des de dalt contestaven "qui demana?", "servidor... Fulanet de cal Tal-i-qual"...  aquest era el timbre més utilitzat a pagès.

Pany de porta (Verdú)

Una de les coses que més em sobtaven quan anava al poble era veure les padrines pel carrer portant un utensili de ferro enorme i pesat: una clau! Acabo de dir que les portes romanien obertes, però moltes famílies tenien un hortet, un cobert o un corral on hi criaven bèsties, i allà anaven les dones clau en mà.

Les coses van anar canviant, les claus eren cada cop més petites, les portes van començar a tancar-se, i la gent portem clauers a la butxaca, perquè ja no en tenim prou amb una, no… ara en necessitem per l’entrada, el pis, la bústia, el cotxe, la feina… tot ben tancadet.

Com tot, les claus han anat evolucionant, i de la pesada clau de ferro hem passat a claus planes amb dents de serra o perforacions que encaixen al pany que han d’obrir.

Encara més lleugeres són les claus magnètiques: unes targes de plàstic semblants a la VISA que fem servir per pagar. Aquestes claus són molt usuals als hotels, i així no cal que anem carregats.

Hi ha claus per obrir panys a distància, com les dels cotxes o les portes de pàrking.

Clau de cotxe

Altres formes d’obrir una porta passen per marcar un codi en un teclat, molt comú en algunes empreses per espais d’accés restringit. 

Versions molt més personalitzades consisteixen en passar un dit per reconèixer l’empremtes digitals o deixar que un làser reconegui l’iris de l’ull (això ja comença a semblar una pel·li de ciència ficció).

Entregar les claus de la ciutat és una forma d’homenatjar un personatge respectat, i ve de l’Edat Mitjana, quan els pobles tancaven les seves portes d’accés durant la nit.

La gent de l'Urgell recordem que deixar la vila tancada ho feien a Mas de Bondia, costum que va perdurar fins els anys 80.

Porta principal de Mas de Bondia, ara ja no la tanquen…

Se sol representar a Sant Pere amb unes claus a la mà perquè segons l’Església catòlica, Jesús les hi va entregar per destacar-lo dels altres deixebles i apòstols: eren les claus del cel.

Pintura mural del Monestir de Sant Pere del Burgal, a Escaló (Pallars Sobirà).

L’original és al MNAC de Barcelona.

Però tornem a posar els peus a terra. Aquelles claus que portaven les padrines eren molt grosses, d’un pam de llargada. Eren difícils d’extraviar, estic segura que en l’època que es feien servir, ningú no deia una cosa que se sent molt habitualment avui dia: “caram, ara no sé on he deixat les claus!”…