Pugem a les golfes: de juliol 2014

Sara Montiel cantava “Fumando espero”

a la pel·lícula “El último cuplé”(1957).

Antigament, això del fumar era una cosa molt masculina. “Una senyoreta que fuma” era un eufemisme de “dona de mala vida”. Les dones no ho feien, estava mal vist.

Fins els anys 50-60. Llavors, amb l’entrada massiva de la dona al mercat laboral, els costums van anar-se alliberant. Les noies van començar a fumar, fins i tot la imatge d’una dona fumant resultava sensual i era un símbol de la seva independència.

A Verdú, a banda dels bars, hi havia una botigueta on comprar el tabac: l’estanc de ca la Rita. La Maria de la Rita era una dona amable i discreta, que gaudia amb la companyia del jovent. Al seu establiment hi havia revistes, llaminadures, postals, segells, estris de papereria, encenedors, llumins i, és clar, tabac. Encara recordo l’oloreta que ensumava quan baixava els graons per entrar. Ella estava darrere d’un mostradoret petit i sempre tenia un somriure a la cara.

Els avis es feien els seus cigarrets amb paper de fumar, alguns es deixaven créixer l’ungla del dit petit per tal de repartir millor els brins de tabac.

Feien servir picadura o Ideales, també anomenats “caldo” o "caldo de gallina".

Hi havia altres opcions, com fumar en pipa,

encendre algun puro dels bons o un caliquenyo.

Els cigarrets amb filtre es compraven de tabac negre o ros, segons gust i pressupost, i per noies també hi havia el mentolat.

Amb la crisi, molta gent ha tornat al tabac de picadura pel seu preu més econòmic.

Avui en dia els fumadors ho tenen pelut.

Primer van ser els avisos de “Fumar mata” i altres amenaces que vénen impreses en els paquets, després les fotografies de pulmons xacrats i altres malalties terribles. Qui vol fumar després de veure això???

Als restaurants els van apartar en sales tancades, fins que es va prohibir definitivament fumar en qualsevol bar o establiment públic. Amb l’allau d’informació sobre els mals del tabac, les pujades de preu constants i la marginació que senten els que encara tenen aquest costum, molts fumadors estan deixant de fumar definitivament.

Per no perdre clientela han aparegut al mercat les cigarretes electròniques, amb la qual cosa ja no es fuma, sino què es vapeja (s’expulsa vapor en comptes de fum). Amb tanta química també resulta dolent, encara que ens ho hagin volgut vendre com una cosa més saludable.

Els únics cigarrets “sans” eren els de xocolata que ens cagava el tió quan érem petits (ara a ningú se li acudiria, sembla una invitació a fumar pels nens). De fet, els paquets eren una còpia gairebé exacta dels originals.