Escombra nova escombra bé

 

Les primeres escombres (també anomenades graneres) eren estris de neteja consistents en un feix de branquillons flexibles de palmes, de bruc, de fibres de panís... relligats per un extrem amb un bocí de cordill (més tard filferro), i que s'utilitzaven per a treure la brutícia d'una superfície plana.  

  

Una eina una mica barroera que no serviria per netejar un pis, però que a pagès era indispensable: per escombrar l'era, les quadres, l’entrada de les cases...

Es feia servir, però no era gaire còmode perquè s’havia de treballar ajupit. Per poder fer-ho dret, el manyoc de fibres es va començar a lligar a un mànec de bastó o de canya.

Aquestes escombres tan rudimentàries eren rodones, però l’any 1797 Levy Dickinson, un granger de Massachussetts, va fabricar les primeres escombres planes, més eficaces, i fetes de sorgo (una espècie de panís). La seva dona va fer-ne propaganda entre els veïns, i pocs anys després ja en fabricaven a centenars, arribant a exportar-les arreu del món.

 

 

Actualment, gairebé totes les escombres són planes, i a més de fibres naturals també s’utilitzen altres materials, com per exemple filaments de plàstic. 

 

Un model molt estès és la mopa: una escombra amb un drap a l’extrem, que recull la pols i deixa el terra lluent.

Hi ha escombretes amb el mànec curt, per netejar espais petits, 

i d’altres amb el mànec molt llarg, per arribar als sostres.

Als anys setanta van aparéixer les escombres mecàniques, que mitjançant un sistema de rodets interns, recollien les engrunes en un dipòsit.

 

 

I més tard les escombres elèctriques, que recorden més a un aspirador que a una escombra tradicional.

Les escombres són un estri bàsic del treball domèstic, per això es relacionen amb santes presentades com a mestresses de casa, com Marta de Betània (germana de Llàtzer), o Sant Martí de Porres.

Sant Martí de Porres 

Igualment les trobem en històries populars, com els contes infantils 
La rateta que escombrava l'escaleta,

La Ventafocs,

La Blancaneus... 

Des de temps antics, és tradició associar les bruixes amb l'escombra. Es pensava que la utilitzaven com a mitjà de transport per a enlairar-se i volar.

Un altre dels poders màgics que se’ls atribuien a les escombres era afavorir la fertilitat, i per això les dones que volien quedar-se embarassades en deixaven una sota el llit.

Posades al darrere de la porta, es deia que evitaven l’arribada de visites inoportunes.

L’escombriaire era l’encarregat d’escombrar el carrer i replegar-ne la brutícia. Abans eren molt típiques les nadales que tant els escombriaires com altres professionals passaven per felicitar les festes.

 

Dites catalanes:  

D'un mànec d'escombra en van sortir una vegada set bales, és el refrany equivalent al castellà “las armas las carga el diablo”. 

L’un per l’altre, la casa sense escombrar.

 

Les escombres són estris molt útils, però encara ho serien més si fossin capaces de fer la feina elles soletes.
 No?                                                                                                                     

"Fantasia"  1940

Walt Disney

  

Beguda fresca

Fins fa poc, es mantenia l'aigua fresca es cantiretes i sillons, que funcionen per termodinàmica: part de la humitat del fang s’evapora, extraient la calor de l’interior i conservant-lo  fins a deu graus per sota de la temperatura ambient. 

A Verdú diem que el silló sua, perquè aquesta evaporació deixa el càntir mullat per fora. Això és molt verduní. Fora d’aquí, si demanes un silló creuen que parles d’una butaca...

També existien unes garrafes posades dintre d'una cistella i envoltades de palla; s'hi tirava aigua al damunt i la palla humida proporcionava frescor.

Pels mantenir frescos els aliments es feien servir: el celler, les golfes, els aires (seré i marinada) i els pous que hi havia a moltes cases amb aigua fresca que, si bé no era potable, era emprada per posar-hi el porró abans de dinar.

La primera nevera va ser, doncs, una galleda amb aigua del pou. 

La paraula nevera ve de neu.  

Fa més de dos mil anys, els emperadors xinesos ja prenien sorbet gelat com a llaminadura. Guardaven milers de barres de gel per anar-les fent servir segons necessitat.

Aquí també hem gaudit del gel des de fa segles.

La neu es recollia al final de l’hivern i es guardava en pous de neu (també dits de gel o de glaç),  com uns cellers sota terra que mantenien la temperatura constant.

La neu es premsava, convertint-la en gel.  

A l’estiu es tallava a trossos grans i es repartia amb carros de nit, per tal que no es desfés (tot i així, en viatges una mica llargs es perdia prop d’un 30% de la càrrega).  

A Verdú hi havia un pou de gel al carrer Jesus.

A principis del XX es va fer gel industrial, més resistent, i els pous de neu van anar desapareixent. Les barres de gel arribaven de fora. A la plaça venia un venedor ambulant en una moto-tricicle amb carretó al darrere. 

Les mestresses compraven les barres de gel i les posaven a les antigues neveres: uns armariets de fusta, amb tancament hermètic, que van començar a formar part de la vida quotidiana. Si no hi havia nevera, el gel anava directament a un cossi, i fins que aguantés. No parlo de fa mil anys, això va ser així fins a principis dels setanta.

Nevera de fusta marca Gelat

 Les primeres neveres elèctriques van canviar els costums domèstics. Tenien la capacitat de refredar sense deixar un aiguat de gel desfet.

 

En una porteta interior es podien fer fins i tot glaçons.

Més endavant es van fer neveres amb dues portes, una a sobre de l'altra: refrigerador i congelador.

Als Estats Units les neveres solen tenir el congelador al costat, ja des dels primers temps.

Els últims models són molt més avançats, ja no ens limitem a mantenir els aliments freds, els congelem nosaltres mateixos amb tota tranquil·litat. I sense gebre!

Un combi, ja molt comú a les llars catalanes.

A part de refredar i congelar, els aparells actuals poden disposar de dispensador de glaçons, aixeta d'aigua freda, ràdio, reproductor d'MP3, televisió i ordinador integrats, on podem consultar les receptes o la llista de la compra. Fins i tot, la nevera ens avisa quan es caduquen els iogurts o quan s'acaba la taronjada.

Potser tant, tant... no cal.     

Frigorífic LG electronics, model  GR-L2176TVX

L'obrellaunes

Durant segles, l’home ha tingut la necessitat de guardar els aliments en les millors condicions. Els sistemes de conservació eren molt bàsics: assecats (fuets, panses de raïm), fumats (arengades, salmó), en sal (bacallà), en sucre (confitures), en oli (topina)…

Miniatura del Tacuinum Sanitatis, 

amb una família reunida en torn
a la llar de foc, on penja carn fumant-se

A inicis del segle XIX, França es trobava en guerra contra Rússia. Les tropes franceses, lluny de casa, tenien problemes de subministrament. Es va oferir una recompensa a qui trobés una manera de guardar els aliments durant molt temps. Nicolas Appert (cuiner i investigador), l’any 1803 va aconseguir-ho guardant els aliments en pots de vidre hermèticament tancats amb suro.

Però el vidre és molt fràgil, i al front no resultava gens pràctic de transportar.

Peter Durand, al 1810, va patentar l’envàs de llauna soldada amb estany, que era molt més resistent i opac, mantenint millor les vitamines dels aliments. A diferència del vidre, aguantava cops, i es podia escalfar directament al foc sense fer servir més estris per cuinar.

Els soldats obrien aquestes llaunes a cops de ganivet, fins que es va inventar el primer obrellaunes, semblant a una petita baioneta que perforava la tapa gràcies a l’efecte palanca, donat que s’encaixava a la vora del pot.

D’obrellaunes n’hi ha de moltes formes i usos.

 


Obrellaunes de fulla o de muntanya

 

Obrellaunes de roda dentada o papallona

Obrellaunes elèctrics

A part, hem de parlar de les llaunes amb llengüeta.

Abans, les llaunes de peix tenien una tapa prima amb una llengüeta a la punta.  S'obrien amb una clau obrellaunes: una barreta metàl·lica amb una ranura. La llengüeta s'introduïa a la ranura i a continuació es girava la clau sempre en el mateix sentit, de manera que la tapa de la llauna s'anava enrotllant sobre la clau.

Aquests obrellaunes es recuperaven desenrotllant la tapa, la qual cosa embrutava bastant (sobre tot si la llauna era de sardines en oli o de musclos en escabetx), així que van sortir unes llaunes amb clau d'un sol ús, que es llençava juntament amb la llauna i no calia recuperar.

El sistema d'envasat de les llaunes de conserva ha canviat molt fins a arribar a l'actual obrefàcil, característic per l'anella de la que s'ha de tirar i que sovint es queda a la mà, deixant l’usuari amb un pam de nas. Llavors s'ha d'obrir la llauna como es pugui, o sigui, a lo bèstia... moltes vegades amb la punta d’un ganivet, tornant als inicis de la soldadesca i amb el perill que això comporta…

Tres formes diferents de tapes de llauna actuals

  

Donar la llauna significa parlar massa, ser molt pesat i insistent amb alguna cosa.

Per si de cas, no em faig més pesada i us deixo fins a la propera vegada, que parlarem d’algun altre trasto que trobi per les golfes.