La cuina de l'àvia

Il·lustració del llibre “ La Biblia dels creuats i Sha Abbas”. S-XIII

Quan els humans van començar a valer-se del foc, van utilitzar-lo per fer llum, escalfar-se i fer fugir els animals salvatges. Van veure també que els menjars que s'havien posat una estona a prop de les flames eren més digeribles i saborosos.

Les primeres cuines eren senzilles: un foc a terra amb una perola penjada d'una cadena sobre les flames.

Si el perol era més petit es posava sobre un trespeus (un trípode de ferro) per tal que l'olla no toqués el foc directament. També s’hi podien posar altres recipients per cuinar, com paelles, cassoles de fang...

 Trespeus de ferro 

Amb el temps van aparéixer aparells específics per cuinar on el foc hi quedava tancat, de manera que se n'aprofités millor tot el poder calòric. Les primeres cuines eren  construccions quadrades de maons, damunt dels quals es disposava una superfície plana de ferro on s'havien practicat uns forats que anomenaren fogons.

Quan les estufes de ferro van entrar a les cases, sovint la part superior s’aprofitava per cuinar. Llavors van començar a fer-se cuines d’aquest material, que eren com estufes però més grans i amb més usos. 

A la dreta, un foc a terra,

a l'esquerra una cuina de ferro 

Les van anomenar cuina econòmica perquè aprofitaven molt millor el combustible que les llars de foc tradicionals, que perdien calor per tot arreu.

A cal Senyores hi havia una d’aquelles cuines: en concret aquest model era de la marca Reddis. L’àvia em va explicar que era la cuina que feia servir abans, però tot i què ara en tenia una de gas, de tant en tant encara la utilitzava, sobretot a l’hivern, i així escalfava aquella zona de la casa.

A l’esquerra tenia una cavitat per posar-hi carbó o petits tronquets, que xeraven d’allò més bé, i just a sota, un espai que s’omplia de cendra i s’havia de buidar sovint. Al costat, amb una porteta més gran, hi havia el forn (quins canelons més bons sortien d’allà!), i a la part de sobre, dos forats tapats amb diferents cercles de ferro que, éssent concèntrics, donaven l’opció de fer un fogó més ample o més estret, per adaptar la mida a les olles, segons neccessitats.

L'evolució dels combustibles (des de la llenya i el carbó, fins al gas i l'electricitat) va fer variar la forma de les cuines fins a les modernes vitroceràmiques actuals, que si vingués una padrina de fa cent anys pensaria que estem sonats per posar les paelles al damunt d’un vidre.

De totes maneres, hi ha gent a qui li agrada cuinar de forma tradicional, i per això encara es poden trobar cuines de llenya. Jo en vaig veure una fa poc en una botiga de Tàrrega: la venen nova de trinca, còpia exacta de la de casa dels avis.

Amb una diferència… d’econòmica no en té gaire, tot i què  aquí la tenien d’oferta.

A la taula i al llit, al primer crit

Una de les coses que més em cridava l’atenció quan venia a passar l’estiu al poble era el llit amb el matalàs de llana, millor dit, amb els matalassos, perquè n’hi havia dos a cada llit. Com que éren prims, se’n necessitaven dos per fer el llit còmode, tot i que suposo que a moltes cases en devia haver de més gruixuts.

Al final, resultava molt alt, de manera que a l'hora de dormir s'havia de "pujar al llit".

Aquells matalassos necessitaven cert manteniment. Quan l’àvia feia el llit al matí, no només estirava els llençols, sino que aixecava literalment el matalàs i l’estovava a base de bé amb un picamatalassos: una pala de vímet que semblava una raqueta de tennis.

A més de mantenir-lo més flonjo i tou, també s’evitava l’atac de les xinxes i altres bestioles que s’amaguen de dia per picar la gent de nit. El matalàs pesava força, entre 15 i 20 kilos, i no sé si l’alçava cada dia, però si era així, déu n’hi dó l’exercici que feia…

Després, quan voltava amb bici pel poble, veia una imatge que em resultava d’allò més curiosa: un senyor que recomponia els matalassos al mig del carrer. Era el Sebastià Guiu, de cal Basté. Em quedava embadalida mirant-lo mentre ell desfeia els embulls de la llana amb uns bastons, fent-la voleiar. El sorollet resultant era molt particular, primer la fuetada de dalt a baix i després el xoc entre els dos bastons, seguit d’uns quants copets més. I la llana, que estava tota apretada, s’anava esmicolant i cada cop es veia més esponjosa.

Fotos trobades a internet.

Després estenia un bocí de tela, al damunt hi posava la llana ben escampada perquè no fés bonys. Aleshores la cobria amb un altre tros de roba i la cosia amb una agulla grossa i un fil gruixut.

A les teles hi havia una sèrie de forats que coincidien els de sota amb els de sobre i amb una altra agulla  més llarga  hi passava un cordill o una beta, travessant el gruix de la llana, per fer la llaçada i que la llana no es bellugués dins del matalàs. En acabar, cosia les cantonades per donar-li la forma definitiva.

Al final, semblava talment nou de trinca. També en feia de nous, però la gent solia refer els que tenia a casa.

Les teles de matalàs sovint tenien un estampat de ratlles molt característic. Per això els de l’Atletic de Madrid tenen de sobrenom “matalassers”, per la samarreta ratllada.

  

Com altres oficis artesanals, el matalasser  ha desaparegut de les nostres contrades i ha deixat pas als matalassos de molles, d'escuma, de viscoelàstica, de làtex... tots ells fabricats per màquines. No poden competir amb aquells matalassos naturals.

I si no, ho podeu preguntar a la princesa del pèsol, la del conte...

Escombra nova escombra bé

 

Les primeres escombres (també anomenades graneres) eren estris de neteja consistents en un feix de branquillons flexibles de palmes, de bruc, de fibres de panís... relligats per un extrem amb un bocí de cordill (més tard filferro), i que s'utilitzaven per a treure la brutícia d'una superfície plana.  

  

Una eina una mica barroera que no serviria per netejar un pis, però que a pagès era indispensable: per escombrar l'era, les quadres, l’entrada de les cases...

Es feia servir, però no era gaire còmode perquè s’havia de treballar ajupit. Per poder fer-ho dret, el manyoc de fibres es va començar a lligar a un mànec de bastó o de canya.

Aquestes escombres tan rudimentàries eren rodones, però l’any 1797 Levy Dickinson, un granger de Massachussetts, va fabricar les primeres escombres planes, més eficaces, i fetes de sorgo (una espècie de panís). La seva dona va fer-ne propaganda entre els veïns, i pocs anys després ja en fabricaven a centenars, arribant a exportar-les arreu del món.

 

 

Actualment, gairebé totes les escombres són planes, i a més de fibres naturals també s’utilitzen altres materials, com per exemple filaments de plàstic. 

 

Un model molt estès és la mopa: una escombra amb un drap a l’extrem, que recull la pols i deixa el terra lluent.

Hi ha escombretes amb el mànec curt, per netejar espais petits, 

i d’altres amb el mànec molt llarg, per arribar als sostres.

Als anys setanta van aparéixer les escombres mecàniques, que mitjançant un sistema de rodets interns, recollien les engrunes en un dipòsit.

 

 

I més tard les escombres elèctriques, que recorden més a un aspirador que a una escombra tradicional.

Les escombres són un estri bàsic del treball domèstic, per això es relacionen amb santes presentades com a mestresses de casa, com Marta de Betània (germana de Llàtzer), o Sant Martí de Porres.

Sant Martí de Porres 

Igualment les trobem en històries populars, com els contes infantils 
La rateta que escombrava l'escaleta,

La Ventafocs,

La Blancaneus... 

Des de temps antics, és tradició associar les bruixes amb l'escombra. Es pensava que la utilitzaven com a mitjà de transport per a enlairar-se i volar.

Un altre dels poders màgics que se’ls atribuien a les escombres era afavorir la fertilitat, i per això les dones que volien quedar-se embarassades en deixaven una sota el llit.

Posades al darrere de la porta, es deia que evitaven l’arribada de visites inoportunes.

L’escombriaire era l’encarregat d’escombrar el carrer i replegar-ne la brutícia. Abans eren molt típiques les nadales que tant els escombriaires com altres professionals passaven per felicitar les festes.

 

Dites catalanes:  

D'un mànec d'escombra en van sortir una vegada set bales, és el refrany equivalent al castellà “las armas las carga el diablo”. 

L’un per l’altre, la casa sense escombrar.

 

Les escombres són estris molt útils, però encara ho serien més si fossin capaces de fer la feina elles soletes.
 No?                                                                                                                     

"Fantasia"  1940

Walt Disney

  

Beguda fresca

Fins fa poc, es mantenia l'aigua fresca es cantiretes i sillons, que funcionen per termodinàmica: part de la humitat del fang s’evapora, extraient la calor de l’interior i conservant-lo  fins a deu graus per sota de la temperatura ambient. 

A Verdú diem que el silló sua, perquè aquesta evaporació deixa el càntir mullat per fora. Això és molt verduní. Fora d’aquí, si demanes un silló creuen que parles d’una butaca...

També existien unes garrafes posades dintre d'una cistella i envoltades de palla; s'hi tirava aigua al damunt i la palla humida proporcionava frescor.

Pels mantenir frescos els aliments es feien servir: el celler, les golfes, els aires (seré i marinada) i els pous que hi havia a moltes cases amb aigua fresca que, si bé no era potable, era emprada per posar-hi el porró abans de dinar.

La primera nevera va ser, doncs, una galleda amb aigua del pou. 

La paraula nevera ve de neu.  

Fa més de dos mil anys, els emperadors xinesos ja prenien sorbet gelat com a llaminadura. Guardaven milers de barres de gel per anar-les fent servir segons necessitat.

Aquí també hem gaudit del gel des de fa segles.

La neu es recollia al final de l’hivern i es guardava en pous de neu (també dits de gel o de glaç),  com uns cellers sota terra que mantenien la temperatura constant.

La neu es premsava, convertint-la en gel.  

A l’estiu es tallava a trossos grans i es repartia amb carros de nit, per tal que no es desfés (tot i així, en viatges una mica llargs es perdia prop d’un 30% de la càrrega).  

A Verdú hi havia un pou de gel al carrer Jesus.

A principis del XX es va fer gel industrial, més resistent, i els pous de neu van anar desapareixent. Les barres de gel arribaven de fora. A la plaça venia un venedor ambulant en una moto-tricicle amb carretó al darrere. 

Les mestresses compraven les barres de gel i les posaven a les antigues neveres: uns armariets de fusta, amb tancament hermètic, que van començar a formar part de la vida quotidiana. Si no hi havia nevera, el gel anava directament a un cossi, i fins que aguantés. No parlo de fa mil anys, això va ser així fins a principis dels setanta.

Nevera de fusta marca Gelat

 Les primeres neveres elèctriques van canviar els costums domèstics. Tenien la capacitat de refredar sense deixar un aiguat de gel desfet.

 

En una porteta interior es podien fer fins i tot glaçons.

Més endavant es van fer neveres amb dues portes, una a sobre de l'altra: refrigerador i congelador.

Als Estats Units les neveres solen tenir el congelador al costat, ja des dels primers temps.

Els últims models són molt més avançats, ja no ens limitem a mantenir els aliments freds, els congelem nosaltres mateixos amb tota tranquil·litat. I sense gebre!

Un combi, ja molt comú a les llars catalanes.

A part de refredar i congelar, els aparells actuals poden disposar de dispensador de glaçons, aixeta d'aigua freda, ràdio, reproductor d'MP3, televisió i ordinador integrats, on podem consultar les receptes o la llista de la compra. Fins i tot, la nevera ens avisa quan es caduquen els iogurts o quan s'acaba la taronjada.

Potser tant, tant... no cal.     

Frigorífic LG electronics, model  GR-L2176TVX