A la taula i al llit, al primer crit

Una de les coses que més em cridava l’atenció quan venia a passar l’estiu al poble era el llit amb el matalàs de llana, millor dit, amb els matalassos, perquè n’hi havia dos a cada llit. Com que éren prims, se’n necessitaven dos per fer el llit còmode, tot i que suposo que a moltes cases en devia haver de més gruixuts.

Al final, resultava molt alt, de manera que a l'hora de dormir s'havia de "pujar al llit".

Aquells matalassos necessitaven cert manteniment. Quan l’àvia feia el llit al matí, no només estirava els llençols, sino que aixecava literalment el matalàs i l’estovava a base de bé amb un picamatalassos: una pala de vímet que semblava una raqueta de tennis.

A més de mantenir-lo més flonjo i tou, també s’evitava l’atac de les xinxes i altres bestioles que s’amaguen de dia per picar la gent de nit. El matalàs pesava força, entre 15 i 20 kilos, i no sé si l’alçava cada dia, però si era així, déu n’hi dó l’exercici que feia…

Després, quan voltava amb bici pel poble, veia una imatge que em resultava d’allò més curiosa: un senyor que recomponia els matalassos al mig del carrer. Era el Sebastià Guiu, de cal Basté. Em quedava embadalida mirant-lo mentre ell desfeia els embulls de la llana amb uns bastons, fent-la voleiar. El sorollet resultant era molt particular, primer la fuetada de dalt a baix i després el xoc entre els dos bastons, seguit d’uns quants copets més. I la llana, que estava tota apretada, s’anava esmicolant i cada cop es veia més esponjosa.

Fotos trobades a internet.

Després estenia un bocí de tela, al damunt hi posava la llana ben escampada perquè no fés bonys. Aleshores la cobria amb un altre tros de roba i la cosia amb una agulla grossa i un fil gruixut.

A les teles hi havia una sèrie de forats que coincidien els de sota amb els de sobre i amb una altra agulla  més llarga  hi passava un cordill o una beta, travessant el gruix de la llana, per fer la llaçada i que la llana no es bellugués dins del matalàs. En acabar, cosia les cantonades per donar-li la forma definitiva.

Al final, semblava talment nou de trinca. També en feia de nous, però la gent solia refer els que tenia a casa.

Les teles de matalàs sovint tenien un estampat de ratlles molt característic. Per això els de l’Atletic de Madrid tenen de sobrenom “matalassers”, per la samarreta ratllada.

  

Com altres oficis artesanals, el matalasser  ha desaparegut de les nostres contrades i ha deixat pas als matalassos de molles, d'escuma, de viscoelàstica, de làtex... tots ells fabricats per màquines. No poden competir amb aquells matalassos naturals.

I si no, ho podeu preguntar a la princesa del pèsol, la del conte...

Fumando espero...

Sara Montiel cantava “Fumando espero” 

a la pel·lícula “El último cuplé”(1957).

Antigament, això del fumar era una cosa molt masculina. “Una senyoreta que fuma” era un eufemisme de “dona de mala vida”. Les dones no ho feien, estava mal vist.

Fins els anys 50-60. Llavors, amb l’entrada massiva de la dona al mercat laboral, els costums van anar-se alliberant. Les noies van començar a fumar, fins i tot la imatge d’una dona fumant resultava sensual i era un símbol de la seva independència.

A Verdú, a banda dels bars, hi havia una botigueta on comprar el tabac: l’estanc de ca la Rita. La Maria de la Rita era una dona amable i discreta, que gaudia amb la companyia del jovent. Al seu establiment hi havia revistes, llaminadures, postals, segells, estris de papereria, encenedors, llumins i, és clar, tabac. Encara recordo l’oloreta que ensumava quan baixava els graons per entrar.  Ella estava darrere d’un mostradoret petit i sempre tenia un somriure a la cara.

Els avis es feien els seus cigarrets amb paper de fumar, alguns es deixaven créixer l’ungla del dit petit per tal de repartir millor els brins de tabac.

Feien servir picadura o Ideales, també anomenats “caldo” o "caldo de gallina".

 

Hi havia altres opcions, com fumar en pipa, 

encendre algun puro dels bons o un caliquenyo. 

Els cigarrets amb filtre es compraven de tabac negre o ros, segons gust i pressupost, i per noies també hi havia el mentolat.

Amb la crisi, molta gent ha tornat al tabac de picadura pel seu preu més econòmic.

Avui en dia els fumadors ho tenen pelut. 

Primer van ser els avisos de “Fumar mata” i altres amenaces que vénen impreses en els paquets, després les fotografies de pulmons xacrats i altres malalties terribles. Qui vol fumar després de veure això???

Als restaurants els van apartar en sales tancades, fins que es va prohibir definitivament fumar en qualsevol bar o establiment públic. Amb l’allau d’informació sobre els mals del tabac, les pujades de preu constants i la marginació que senten els que encara tenen aquest costum, molts fumadors estan deixant de fumar definitivament.

Per no perdre clientela han aparegut al mercat les cigarretes electròniques, amb la qual cosa ja no es fuma, sino què es vapeja (s’expulsa vapor en comptes de fum). Amb tanta química també resulta dolent, encara que ens ho hagin volgut vendre com una cosa més saludable.

Els únics cigarrets “sans” eren els de xocolata que ens cagava el tió quan érem petits (ara a ningú se li acudiria, sembla una invitació a fumar pels nens). De fet, els paquets eren una còpia gairebé exacta dels originals.

  

               

“Deixar de fumar és fàcil: jo ho he deixat com unes cent vegades”.

Mark Twain

 Millor no començar, no trobeu?

Indis fumant la pipa de la pau, 

cerimònia freqüent en les reunions del consell tribal,

 per segellar acords amb altres tribus o per conectar amb els esperits.

La vídua més famosa: Viuda de Solano

A les golfes vaig trobar una capsa de llauna una mica rovellada. A la part frontal hi deia “Pastillas de café y leche Vda. de Solano”.  Era més antiga que les que jo coneixia.

En les més modernes, a la part de sota hi posava “toffee y nata”, potser ja no era la mateixa recepta.

Aquests caramels de toffee  són els que s'enganxen a les dents de mala manera, però com n'estan de bonnssss... en van fer de cafè amb llet, amb nata o coberts de xocolata.

Quan jo era petita era un luxe que alguna visita ens portés a ma germana i a mi una caixa de caramels de Viuda de Solano.

Les caixes, de llauna i precioses, eren una possessió apreciada, tan si portaven caramels dintre o no. Més modernes que la que vaig trobar a les golfes, les de la meva època tenien imatges de flors, paisatges, trens… o dibuixos infantils.

      

Després servien com a cosidor, joier o guardiola, i la canalla les féiem servir per guardar petits tresors que tots els infants anàvem col•leccionant: botons, bales de vidre, unes monedes…

Però qui va ser la vídua de Solano? 

El seu nom era Antolina Ruiz-Olalde i era l’esposa del senyor Celestino Solano, propietari d’una confiteria a Logronyo. 

Un matí, mentre l’Antolina prenia un cafè amb llet, unes gotes li van caure a la planxa de la cuina i van cuallar. Les va tastar i va veure que tenien un sabor molt gustós. I va pensar que podria fer unes pastilles de cafè amb llet per regalar-les als seus clients. La fórmula tenia un secret que crida l'atenció: es confeccionaven amb llet de burra.

Van tenir tan d'èxit que el matrimoni Solano-Ruiz Olalde es va veure obligat a deixar la confiteria i dedicar-se en exclusiva a la elaboració de les pastilles de cafè amb llet, tot i que les feien manualment i només arribaven a uns deu quilos de producció diària.

Anys més tard, quan el negoci ja estava en mans del seu nebot-besnét, Fernando Cabañas, es va mecanitzar la producció i la llet fou substituïda per llet de vaca. Llavors ja s'arribava als mil quilos de pastilles al dia.

La mà d'obra femenina era la més sol·licitada en aquesta empresa, com en moltes altres del sector de l'alimentació. A la foto, podem veure l'edat d'alguna de les treballadores… eren altres temps.

La fàbrica va ser venuda i traslladada, i ara els caramels Solano ja no són el que eren, tot i que hi ha moltíssims sabors, sobre tot sense sucre, i són força bons, però ja no és el mateix...

  

Per cert, de què moriría en Celestino? Espero que no d'una afartada de caramels…

    

El cavall de cartró

  

La primera cosa que veia quan pujava a les golfes de cal Senyores era el cavall de cartró de quan el meu pare era petit.  Estava nou, potser no el van deixar jugar gaire, per tal que no es fés malbé. O tal vegada era molt curós i el cuidava molt, no ho sabré mai.

A mi m’agradava pujar-hi. En pic els peus no em tocaven a terra, em convertia en una amazona, en un mosqueter, en un soldat del far-west, en un indi sioux, en una reina… 

Al damunt d’aquell cavall qualsevol cosa era possible.

En aquella època, el meu somni en quant a regals era un poni. Bé, la fantasia infantil pot anar per qualsevol lloc, no m’imagino on hauríem posat la pobra bèstia si els reis d’Orient me l’haguessin portat, quin mal de cap! 

A falta de poni, tenia el cavall del pare. Però havia d’anar amb molt de compte perquè era molt delicat.

Les fàbriques de joguets sempre han sabut que els nens volien cavalcar, i han fet versions de tota mena d’aquesta joguina.

Des de tricicles fins a balancins, cavalls amb rodetes, cavallets de fusta o de plàstic.

       

I les versions més modestes, que consistien en una barra amb un cap a la punta, que podia ser de diversos materials, des de peluix fins a fusta plana, o el més casolà: el pal d’una escombra amb un mitjó ple de draps que simulava el cap.  Un cop pujats a la gropa, no ens importava gaire, en realitat.

També hi havia la versió superxula, només per moments concrets: els cavallets de les firetes, que donaven tombs i tombs i que no ens cansaven mai.

I els cavalls mecànics que funcionaven amb una moneda i ens feien somiar durant uns minuts.

Els fotògrafs antics disposaven de cavalls de cartró pedra als seus estudis, per fer retrats als infants de l’època (també tenien nines i altres estris d’atrezzo).

En honor a un d’aquests professionals, a Saragossa hi ha plantat al mig del carrer un cavallet de joguina fet de bronze, on nens i grans es fan fotos de record, tot evocant temps passats.

Un d’aquells estius en que venia a Verdú a passar les vacances, vaig pujar a les golfes i allà estava el cavallet. La mala sort va voler que just al damunt, sota la teulada, hi hagués una gotera traïdora, que el va anar deteriorant durant tot l’hivern. Quan el vaig trobar no en quedava gran cosa: el cartró s’havia anat desfent amb la humitat i tota la seva dignitat equina s’havia transformat en una espècie de pasta grisosa, mig desfeta.

El cavall del pare va passar a formar part dels meus records de les golfes.