dilluns, 21 d’abril del 2014

La vídua més famosa: Viuda de Solano




A les golfes vaig trobar una capsa de llauna una mica rovellada. A la part frontal hi deia “Pastillas de café y leche Vda. de Solano”.  Era més antiga que les que jo coneixia.

En les més modernes, a la part de sota hi posava “toffee y nata”, potser ja no era la mateixa recepta.




Aquests caramels de toffee  són els que s'enganxen a les dents de mala manera, però com n'estan de bonnssss... en van fer de cafè amb llet, amb nata o coberts de xocolata.



Quan jo era petita era un luxe que alguna visita ens portés a ma germana i a mi una caixa de caramels de Viuda de Solano.

Les caixes, de llauna i precioses, eren una possessió apreciada, tan si portaven caramels dintre o no. Més modernes que la que vaig trobar a les golfes, les de la meva època tenien imatges de flors, paisatges, trens… o dibuixos infantils.

      


Després servien com a cosidor, joier o guardiola, i la canalla les féiem servir per guardar petits tresors que tots els infants anàvem col•leccionant: botons, bales de vidre, unes monedes…



Però qui va ser la vídua de Solano? 
El seu nom era Antolina Ruiz-Olalde i era l’esposa del senyor Celestino Solano, propietari d’una confiteria a Logronyo. 




Un matí, mentre l’Antolina prenia un cafè amb llet, unes gotes li van caure a la planxa de la cuina i van cuallar. Les va tastar i va veure que tenien un sabor molt gustós. I va pensar que podria fer unes pastilles de cafè amb llet per regalar-les als seus clients. La fórmula tenia un secret que crida l'atenció: es confeccionaven amb llet de burra.
Van tenir tan d'èxit que el matrimoni Solano-Ruiz Olalde es va veure obligat a deixar la confiteria i dedicar-se en exclusiva a la elaboració de les pastilles de cafè amb llet, tot i que les feien manualment i només arribaven a uns deu quilos de producció diària.




Anys més tard, quan el negoci ja estava en mans del seu nebot-besnét, Fernando Cabañas, es va mecanitzar la producció i la llet fou substituïda per llet de vaca. Llavors ja s'arribava als mil quilos de pastilles al dia.




La mà d'obra femenina era la més sol·licitada en aquesta empresa, com en moltes altres del sector de l'alimentació. A la foto, podem veure l'edat d'alguna de les treballadores… eren altres temps.

La fàbrica va ser venuda i traslladada, i ara els caramels Solano ja no són el que eren, tot i que hi ha moltíssims sabors, sobre tot sense sucre, i són força bons, però ja no és el mateix...

  


Per cert, de què moriría en Celestino? Espero que no d'una afartada de caramels…