A la taula i al llit, al primer crit

Una de les coses que més em cridava l’atenció quan venia a passar l’estiu al poble era el llit amb el matalàs de llana, millor dit, amb els matalassos, perquè n’hi havia dos a cada llit. Com que éren prims, se’n necessitaven dos per fer el llit còmode, tot i que suposo que a moltes cases en devia haver de més gruixuts.

Al final, resultava molt alt, de manera que a l'hora de dormir s'havia de "pujar al llit".

Aquells matalassos necessitaven cert manteniment. Quan l’àvia feia el llit al matí, no només estirava els llençols, sino que aixecava literalment el matalàs i l’estovava a base de bé amb un picamatalassos: una pala de vímet que semblava una raqueta de tennis.

A més de mantenir-lo més flonjo i tou, també s’evitava l’atac de les xinxes i altres bestioles que s’amaguen de dia per picar la gent de nit. El matalàs pesava força, entre 15 i 20 kilos, i no sé si l’alçava cada dia, però si era així, déu n’hi dó l’exercici que feia…

Després, quan voltava amb bici pel poble, veia una imatge que em resultava d’allò més curiosa: un senyor que recomponia els matalassos al mig del carrer. Era el Sebastià Guiu, de cal Basté. Em quedava embadalida mirant-lo mentre ell desfeia els embulls de la llana amb uns bastons, fent-la voleiar. El sorollet resultant era molt particular, primer la fuetada de dalt a baix i després el xoc entre els dos bastons, seguit d’uns quants copets més. I la llana, que estava tota apretada, s’anava esmicolant i cada cop es veia més esponjosa.

Fotos trobades a internet.

Després estenia un bocí de tela, al damunt hi posava la llana ben escampada perquè no fés bonys. Aleshores la cobria amb un altre tros de roba i la cosia amb una agulla grossa i un fil gruixut.

A les teles hi havia una sèrie de forats que coincidien els de sota amb els de sobre i amb una altra agulla  més llarga  hi passava un cordill o una beta, travessant el gruix de la llana, per fer la llaçada i que la llana no es bellugués dins del matalàs. En acabar, cosia les cantonades per donar-li la forma definitiva.

Al final, semblava talment nou de trinca. També en feia de nous, però la gent solia refer els que tenia a casa.

Les teles de matalàs sovint tenien un estampat de ratlles molt característic. Per això els de l’Atletic de Madrid tenen de sobrenom “matalassers”, per la samarreta ratllada.

  

Com altres oficis artesanals, el matalasser  ha desaparegut de les nostres contrades i ha deixat pas als matalassos de molles, d'escuma, de viscoelàstica, de làtex... tots ells fabricats per màquines. No poden competir amb aquells matalassos naturals.

I si no, ho podeu preguntar a la princesa del pèsol, la del conte...