La primera cosa que veia quan pujava a les golfes de cal
Senyores era el cavall de cartró de quan el meu pare era petit. Estava nou, potser no el van deixar jugar
gaire, per tal que no es fés malbé. O tal vegada era molt curós i el cuidava
molt, no ho sabré mai.
A mi m’agradava pujar-hi. En pic els peus no em tocaven a
terra, em convertia en una amazona, en un mosqueter, en un soldat del far-west,
en un indi sioux, en una reina…
Al damunt d’aquell cavall qualsevol cosa era possible.
En aquella època, el meu somni en quant a regals era un
poni. Bé, la fantasia infantil pot anar per qualsevol lloc, no m’imagino on
hauríem posat la pobra bèstia si els reis d’Orient me l’haguessin portat, quin
mal de cap!
A falta de poni, tenia el cavall del pare. Però havia
d’anar amb molt de compte perquè era molt delicat.
Les fàbriques de joguets sempre han sabut que els nens
volien cavalcar, i han fet versions de tota mena d’aquesta joguina.
Des de tricicles fins a balancins, cavalls amb rodetes,
cavallets de fusta o de plàstic.
I les versions més modestes, que consistien en una barra amb
un cap a la punta, que podia ser de diversos materials, des de peluix fins a
fusta plana, o el més casolà: el pal d’una escombra amb un mitjó ple de draps que
simulava el cap. Un cop pujats a la gropa,
no ens importava gaire, en realitat.
També hi havia la versió superxula, només per moments concrets: els cavallets de les
firetes, que donaven tombs i tombs i que no ens cansaven mai.
I els cavalls mecànics que funcionaven amb una moneda i
ens feien somiar durant uns minuts.
Els fotògrafs antics disposaven de cavalls de cartró
pedra als seus estudis, per fer retrats als infants de l’època (també tenien
nines i altres estris d’atrezzo).
En honor a un d’aquests professionals, a Saragossa hi ha
plantat al mig del carrer un cavallet de joguina fet de bronze, on nens i grans
es fan fotos de record, tot evocant temps passats.
Un d’aquells estius en que venia a Verdú a passar les
vacances, vaig pujar a les golfes i allà estava el cavallet. La mala sort va
voler que just al damunt, sota la teulada, hi hagués una gotera traïdora, que
el va anar deteriorant durant tot l’hivern. Quan el vaig trobar no en quedava gran
cosa: el cartró s’havia anat desfent amb la humitat i tota la seva dignitat
equina s’havia transformat en una espècie de pasta grisosa, mig desfeta.
El cavall del pare va passar a formar part dels meus
records de les golfes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Apa, digues què en penses...