A
les golfes vaig trobar una capsa de llauna una mica rovellada. A la part
frontal hi deia “Pastillas de café y leche Vda. de Solano”. Era més antiga que les que jo coneixia.
En
les més modernes, a la part de sota hi posava “toffee y nata”, potser ja no era
la mateixa recepta.
Aquests
caramels de toffee són els que
s'enganxen a les dents de mala manera, però com n'estan de bonnssss... en van
fer de cafè amb llet, amb nata o coberts de xocolata.
Quan
jo era petita era un luxe que alguna visita ens portés a ma germana i a mi una
caixa de caramels de Viuda de Solano.
Les
caixes, de llauna i precioses, eren una possessió apreciada, tan si portaven
caramels dintre o no. Més modernes que la que vaig trobar a les golfes, les de
la meva època tenien imatges de flors, paisatges, trens… o dibuixos infantils.
Després
servien com a cosidor, joier o guardiola, i la canalla les féiem servir per
guardar petits tresors que tots els infants anàvem col•leccionant: botons,
bales de vidre, unes monedes…
Però
qui va ser la vídua de Solano?
El
seu nom era Antolina Ruiz-Olalde i era l’esposa del senyor Celestino Solano,
propietari d’una confiteria a Logronyo.
Un
matí, mentre l’Antolina prenia un cafè amb llet, unes gotes li van caure a la
planxa de la cuina i van cuallar. Les va tastar i va veure que tenien un sabor
molt gustós. I va pensar que podria fer unes pastilles de cafè amb llet per
regalar-les als seus clients. La fórmula tenia un secret que crida l'atenció:
es confeccionaven amb llet de burra.
Van
tenir tan d'èxit que el matrimoni Solano-Ruiz Olalde es va veure obligat a
deixar la confiteria i dedicar-se en exclusiva a la elaboració de les pastilles
de cafè amb llet, tot i que les feien manualment i només arribaven a uns deu
quilos de producció diària.
Anys
més tard, quan el negoci ja estava en mans del seu nebot-besnét, Fernando
Cabañas, es va mecanitzar la producció i la llet fou substituïda per llet de
vaca. Llavors ja s'arribava als mil quilos de pastilles al dia.
La
mà d'obra femenina era la més sol·licitada en aquesta empresa, com en moltes
altres del sector de l'alimentació. A la foto, podem veure l'edat d'alguna de
les treballadores… eren altres temps.
La
fàbrica va ser venuda i traslladada, i ara els caramels Solano ja no són el que
eren, tot i que hi ha moltíssims sabors, sobre tot sense sucre, i són força
bons, però ja no és el mateix...
Per
cert, de què moriría en Celestino? Espero que no d'una afartada de caramels…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Apa, digues què en penses...