La màquina d'escriure

                                              

Els nens d'avui dia no imaginen el món sense ordinadors, però els grans sabem que fa unes dècades tota la documentació important de la vida passava pel carro d'una màquina d’escriure.

  Hispano-Olivetti era la marca més coneguda,

 tot i que n’hi havia d’altres fabricants

S’hi escrivien tots els documents: de les escriptures dels notaris fins els atestats de la policia, de les llibretes d'estalvi dels bancs fins a les cartes de qualsevol empresa, fins i tot les personals.

Dos models d'Olivetti, molt comuns durant els anys setanta i vuitanta.

Els models portàtils tenien una tapa-maletí per traslladar-los.

Els que alguna vegada vam aprendre mecanografia recordem la típica sèrie de caràcters que repetíem una vegada i una altra per fomentar la memòria dactilar i la velocitat, que es medeix en ppm (pulsacions per minut).

 

asdfg asdfg asdfg asdfg asdfg asdfg

qwert qwert qwert qwert qwert qwert

Aquestes lletres van donar nom al teclat querty, que és el més utilitzat en tot el món.

L’any 1873 l’empresa Remington va fabricar la primera màquina d’escriure, creada pel senyor Cristopher Latham Sholes.

Tenia les tecles ordenades alfabèticament, però quan s’escrivia amb certa velocitat, les palanques de les lletres xocaven en l’interior de l`aparell formant un embolic de ferros considerable.

Per solucionar aquest problema es va disenyar el teclat qwerty, de manera que les combinacions de lletres obliguen a escriure més lentament. En 1932 August Dvorak va crear una disposició del teclat més ergonòmic, que permetia escriure més ràpid sense el problema dels embussos.

   

Comparació dels dos teclats: qwerty i Dvorak

Però el teclat qwerty ja havia donat la volta al món, i tot i no ser la millor opció, encara avui és el més usat en els teclats actuals.

Escrivint no et podies equivocar. Un error es pagava car, doncs si el document era important s'havia de començar de nou i, si no era de gaire compliment, es podia corregir amb una goma especial, molt dura i bastant incòmoda. Més tard van posar a la venda un llapis d'esborrar que tenia la mina de goma blanca i un pinzell a l’altre extrem, per treure les restes de goma del paper.

I els més moderns usaven el corrector líquid Tipp-Ex, que anava amb un pinzellet i  pringava de valent... i que va ser substituït per un petit rotulador blanc, molt més còmode.

 

També n’hi havia en tiretes. Quan es feia un error mecanogràfic, es premia la tecla “retrocés”, es posava la tireta al damunt del paper i es tornava a escriure la lletra equivocada, que quedava marcada en blanc, i ja es podia escriure la lletra correcta al damunt. L’últim Tipp-Ex que ha sortit és amb sistema roll-on,

però ara ja tenim els ordinadors, i el corrector del word…

Senyora, que això ja no es fa així!

Aquell so acompassat del teclejar, tan característic dels mecanògrafs, la campaneta de final de línia i el soroll al córrer el carro cap a l’esquerra, tot plegat va desaparéixer del mapa quan es van inventar les primeres màquines d'escriure elèctriques, amb una petita pantalla on corregir errors abans d'imprimir-se en paper.

I ja definitivament, amb l'arribada dels ordinadors, la màquina d’escriure va pujar a les golfes.

Tot i que encara li podem trobar utilitat. Hi ha gent que les col·lecciona o les fa servir per decorar.

Però l’ús més original és com a instrument musical.  

El compositor Leroy Anderson va crear la peça "La màquina d’escriure" per la pel·lícula "Lío en los grandes almacenes", dirigida el 1963 per Frank Tashlin  i protagonitzada per Jerry Lewis.

Aquí hi ha la versió tocada per una màquina d’escriure solista acompanyada d’una orquestra...

Concierto "Voces para la Paz" (Músicos Solidarios)

Auditorio Nacional de Música de Madrid, 12 de junio de 2011. Director: Miguel Roa. Solista: Alfredo Anaya.

Hi ha roba estesa

“Hi ha roba estesa” se sol dir quan hi ha algú davant el qual no convé parlar d'alguna cosa; sobretot  infants innocents o gent incauta que podria repetir allò que sentís.  
Però avui parlarem de roba “de veritat”.

En la darrera entrada vaig deixar la bugada al cossi, potser que m’hi posi ja, abans que s’arrugui tota i comenci a fer pudor...

Antigament, la roba s’estenia amb unes pinces bastant rudimentàries, un bocí de fusta amb una ranura. Eren inspirades en les agulles del cabell de les dones, per això els catalans en diem “agulles” d’estendre.  Ara tenen una molla per fer pressió sobre la roba, i són més efectives.

Es podia estendre en cordes al terrat, o en estenedors diversos: 
de finestra, 



portàtils,



de radiador,

de penjar... 

A mi personalment m’agrada molt l’olor de la roba neta quan s’asseca al sol.

Avui dia també tenim les assecadores que, tot i que estalvien feina i deixen la roba molt suau, també fan molt borrim, fent que les peces –sobre tot les tovalloles- es facin malbé més aviat que si les estenem a l’aire.

Quan hem recollit la roba, de vegades hi trobem algun set o un descosit, i per això cal tenir un bon cosidor amb tisores, didal, fill i agulles (i una mica de traça també). 

Per feines més complicades es van inventar les màquines de cosir, algunes tan boniques que amb els anys han passat a ser un element decoratiu a les cases.

Abans, gairebé totes les mestresses sabien cosir a màquina

Planxar és el pas següent. Les primeres planxes eren de ferro i s’escalfaven al damunt de l’estufa de llenya (sovint la roba s’embrutava); 



una altra modalitat eres les planxes buides, amb un compartiment on s’hi posaven brases... 



s’havia d’anar amb molt de compte per no cremar-se. 



Després van arribar les primeres elèctriques,  

més tard les de vapor 

i les actuals amb calderí.

Per planxar, es fa servir un post que fa de taula. 

Abans es feia servir una fusta allargada folrada amb una tela blanca,  recolzada al respatller de dues cadires, 

tot i què amb el temps s’han perfeccionat, posant-hi potes, prestatges  i fins i tot endolls que allarguen el cable de la planxa.

Un dels accessoris més comuns és un planxa-mànigues, per facilitar la feina en els llocs difícils.

Abans de guardar-la a l’armari posem la roba en penjadors de fusta o d’altres materials, 






estris que també tenen diferents accessoris: pinces per penjar faldilles, diverses varetes per pantalons, fusta gruixuda a les espatlles per les muscleres (“hombreres”) d’abrics o americanes...

Tot un seguit d’estris per lluir com a pinzells quan sortim al carrer.

Per presumir s’ha de patir, però no tot a la vida és “cosir i cantar”, 
també cal pencar una mica...





   

Fem safareig

La feina més feixuga de la llar era fer la bugada. 

Protector pels genolls i pala per picar la roba, exposats a cal Senyoretes

Antigament, les dones posaven la roba bruta en un cossi i baixaven al riu. Allà s’agenollaven sobre una fusta (per no pelar-se els genolls) i fregaven la roba contra les pedres amb sabó fet a casa, donant cops amb una pala de fusta, per tal de fer fora la brutícia. A més de les pedres, també hi havia fustes per fregar, amb unes ondulacions que rasquessin millor.

Fusta i cubells de zinc per rentar 

Per blanquejar-la es feia servir cendra de cuina o de foc a terra. Aquesta cendra prèviament s’havia barrejat amb aigua i colat, d’aquí el nom castellà de “hacer la colada”.

Als pobles es van fer els rentadors públics, i tot va ser més senzill. Allà hi havia una pica per l’aigua sabonosa, una més petita per blanquejar amb Azulete (que treia la grogor de la roba) i una més gran plena d’aigua per esbandir-ho tot.

 

                                                   Sabó casolà i paquet d’azulete.

A més de rentar la roba, allà també s’explicaven tot tipus de xafarderies,
d’aquí ve l’expressió “fer safareig”.

Verdú, 1914

A les cases es va instal·lar el safareig de pedra o formigó, i així les dones no havien d’anar carregades pel poble, passejant la roba amunt i avall.

I un dia va arribar la rentadora elèctrica.

Les primeres rentadores semi-automàtiques eren enormes, feien molt xivarri i no centrifugaven.
La meva àvia en tenia una, i calia posar-la enmig de la cuina, perquè al desaiguar es movia moltíssim i donava cops contra les parets.

La noia de la propaganda sembla molt relaxada, però és un posat

S'omplien manualment per la part superior i es buidaven amb una petita mànega. Només remenaven la roba amb el detergent, però la feina d’esbandir s’havia de fer a mà. I el centrifugat es feia mitjançant uns rodets amb manovella que apretaven la roba i treien l’aigua per pressió. Els rodets feien malbé botons, gafets i tot el que hi fós cosit, així que es feien servir bàsicament per llençols i tovallolles.

Senyora afortunada si es compara amb la seva mare.

Quina fenyada!

 

Màquina antiga amb els rodets.

Als anys setanta va aparèixer la Jata, una rentadora portàtil, amb capacitat per a un quilo de roba. Tampoc centrifugava, però era molt útil per a segones residències i campings.
Una igual que aquesta la vam comprar a cal Flaris, davant de casa. Encara la conservo per les golfes. Va rentar els bolquers de ma germana (que eren de roba) el primer any que vam passar l'estiu al poble.

I per fi van inventar les rentadores super-automàtiques, que només demanaven detergent i suavitzant. La resta ho feien elles soletes.

 

 

Anunci de rentadora dels anys 70 i tambor de detergent

Les rentadores cada vegada estan més revolucionades (mai millor dit) i ara ja deixen la roba seca i gairebé planxada (ui no, encara els falta fer això i després portar-ho tot a l’armari!).

Crec que la rentadora és el gran invent de la humanitat.

I si algú no hi està d'acord, que vingui a demanar-me la fusta i provi durant una temporadeta.