Fins fa
poc, es mantenia l'aigua fresca es cantiretes i sillons, que funcionen
per termodinàmica: part de la humitat del fang s’evapora, extraient la calor de
l’interior i conservant-lo fins a deu
graus per sota de la temperatura ambient.
A Verdú diem que el silló sua, perquè
aquesta evaporació deixa el càntir mullat per fora. Això és molt verduní. Fora
d’aquí, si demanes un silló creuen que parles d’una butaca...
També
existien unes garrafes posades dintre d'una cistella i envoltades de palla;
s'hi tirava aigua al damunt i la palla humida proporcionava frescor.
Pels mantenir
frescos els aliments es feien servir: el celler, les golfes, els aires (seré i
marinada) i els pous que hi havia a moltes cases amb aigua fresca que, si
bé no era potable, era emprada per posar-hi el porró abans de dinar.
La primera nevera va ser, doncs, una
galleda amb aigua del pou.
La
paraula nevera ve de neu.
Fa més de dos mil anys, els emperadors xinesos ja prenien sorbet gelat
com a llaminadura. Guardaven milers de barres de gel per anar-les fent servir
segons necessitat.
Aquí també hem gaudit del gel des de fa
segles.
La neu es recollia al
final de l’hivern i es guardava en pous de neu (també dits de gel o de
glaç), com uns cellers sota terra que
mantenien la temperatura constant.
La neu es premsava, convertint-la en gel.
A l’estiu es tallava a trossos grans i es
repartia amb carros de nit, per tal que no es desfés (tot i així, en viatges
una mica llargs es perdia prop d’un 30% de la càrrega).
A Verdú hi havia un pou de gel al carrer
Jesus.
A
principis del XX es va fer gel industrial, més resistent, i els pous de neu van
anar desapareixent. Les barres de gel arribaven de fora. A la plaça venia un
venedor ambulant en una moto-tricicle amb carretó al darrere.
Les mestresses
compraven les barres de gel i les posaven a les antigues neveres: uns armariets
de fusta, amb tancament hermètic, que van començar a formar part de la vida
quotidiana. Si no hi havia nevera, el gel anava directament a un cossi, i fins
que aguantés. No parlo de fa mil anys, això va ser així fins a principis dels
setanta.
Nevera de fusta marca Gelat
Les primeres neveres elèctriques van
canviar els costums domèstics. Tenien la capacitat de refredar sense deixar un aiguat de gel desfet.
En una porteta interior es podien fer fins i tot glaçons.
Més endavant es van fer neveres amb dues
portes, una a sobre de l'altra: refrigerador i congelador.
Als Estats Units les neveres solen tenir el congelador al costat, ja des dels primers temps.
Els últims models són molt més avançats,
ja no ens limitem a mantenir els aliments freds, els congelem nosaltres
mateixos amb tota tranquil·litat. I sense gebre!
Un combi, ja molt comú a les llars catalanes.
A part de refredar i congelar, els aparells actuals poden disposar de dispensador de glaçons, aixeta d'aigua freda, ràdio, reproductor d'MP3, televisió i ordinador integrats, on podem consultar les receptes o la llista de la compra. Fins i tot, la nevera ens avisa quan es caduquen els iogurts o quan s'acaba la taronjada.
Potser tant, tant... no cal.
