Els hiverns a les nostres contrades són bastant frescots.
Bé, més que frescots, jo diria que a les nits hi fot un fred que pela. I els llits poden estar glaçats a l’hora de retiro.
Les mares i les àvies se les empescaven per escalfar els llençols i fer-nos la vida més agradable.
Als vespres, una estoneta abans d'enllitar-nos, solien posar al llit una bossa d'aigua calenta: una bossa de goma gruixuda, plana, folrada amb una funda de llana que reté l’escalfor i protegeix de possibles cremades (encara són a la venda).
La versió més modesta d’aquest invent era omplir una ampolla de vidre amb tap hermètic (les de gasosa anaven força bé i n’hi havia per tots els llits de la casa sense necessitat de gastar diners).
Antigament, això ho feien amb un escalfallits, aparell de ferro que s'omplia de brases i es "passejava" per entre els llençols, escalfant-los.
Una andròmina similar era el nomenat "burro", que es posava sota els llençols amb un braser al damunt del plat.
Les primeres bosses d'aigua calenta es feien de metall, com aquesta espècie de cantimplora, de l'any 1925. I després s'envolcallava amb una funda de llana.
Actualment fem servir les mantetes elèctriques, que van endollades al corrent i que tenien (i algunes segueixen tenint) certa fama d'insegures.
De tots aquests estris, jo em quedo amb la bossa de goma.
La crisi que ens afecta és possible que recuperi l'ús d'aquestes bosses senzilles, econòmiques i ecològiques.
