Hi ha roba estesa

“Hi ha roba estesa” se sol dir quan hi ha algú davant el qual no convé parlar d'alguna cosa; sobretot  infants innocents o gent incauta que podria repetir allò que sentís.  
Però avui parlarem de roba “de veritat”.

En la darrera entrada vaig deixar la bugada al cossi, potser que m’hi posi ja, abans que s’arrugui tota i comenci a fer pudor...

Antigament, la roba s’estenia amb unes pinces bastant rudimentàries, un bocí de fusta amb una ranura. Eren inspirades en les agulles del cabell de les dones, per això els catalans en diem “agulles” d’estendre.  Ara tenen una molla per fer pressió sobre la roba, i són més efectives.

Es podia estendre en cordes al terrat, o en estenedors diversos: 
de finestra, 



portàtils,



de radiador,

de penjar... 

A mi personalment m’agrada molt l’olor de la roba neta quan s’asseca al sol.

Avui dia també tenim les assecadores que, tot i que estalvien feina i deixen la roba molt suau, també fan molt borrim, fent que les peces –sobre tot les tovalloles- es facin malbé més aviat que si les estenem a l’aire.

Quan hem recollit la roba, de vegades hi trobem algun set o un descosit, i per això cal tenir un bon cosidor amb tisores, didal, fill i agulles (i una mica de traça també). 

Per feines més complicades es van inventar les màquines de cosir, algunes tan boniques que amb els anys han passat a ser un element decoratiu a les cases.

Abans, gairebé totes les mestresses sabien cosir a màquina

Planxar és el pas següent. Les primeres planxes eren de ferro i s’escalfaven al damunt de l’estufa de llenya (sovint la roba s’embrutava); 



una altra modalitat eres les planxes buides, amb un compartiment on s’hi posaven brases... 



s’havia d’anar amb molt de compte per no cremar-se. 



Després van arribar les primeres elèctriques,  

més tard les de vapor 

i les actuals amb calderí.

Per planxar, es fa servir un post que fa de taula. 

Abans es feia servir una fusta allargada folrada amb una tela blanca,  recolzada al respatller de dues cadires, 

tot i què amb el temps s’han perfeccionat, posant-hi potes, prestatges  i fins i tot endolls que allarguen el cable de la planxa.

Un dels accessoris més comuns és un planxa-mànigues, per facilitar la feina en els llocs difícils.

Abans de guardar-la a l’armari posem la roba en penjadors de fusta o d’altres materials, 






estris que també tenen diferents accessoris: pinces per penjar faldilles, diverses varetes per pantalons, fusta gruixuda a les espatlles per les muscleres (“hombreres”) d’abrics o americanes...

Tot un seguit d’estris per lluir com a pinzells quan sortim al carrer.

Per presumir s’ha de patir, però no tot a la vida és “cosir i cantar”, 
també cal pencar una mica...





   

Fem safareig

La feina més feixuga de la llar era fer la bugada. 

Protector pels genolls i pala per picar la roba, exposats a cal Senyoretes

Antigament, les dones posaven la roba bruta en un cossi i baixaven al riu. Allà s’agenollaven sobre una fusta (per no pelar-se els genolls) i fregaven la roba contra les pedres amb sabó fet a casa, donant cops amb una pala de fusta, per tal de fer fora la brutícia. A més de les pedres, també hi havia fustes per fregar, amb unes ondulacions que rasquessin millor.

Fusta i cubells de zinc per rentar 

Per blanquejar-la es feia servir cendra de cuina o de foc a terra. Aquesta cendra prèviament s’havia barrejat amb aigua i colat, d’aquí el nom castellà de “hacer la colada”.

Als pobles es van fer els rentadors públics, i tot va ser més senzill. Allà hi havia una pica per l’aigua sabonosa, una més petita per blanquejar amb Azulete (que treia la grogor de la roba) i una més gran plena d’aigua per esbandir-ho tot.

 

                                                   Sabó casolà i paquet d’azulete.

A més de rentar la roba, allà també s’explicaven tot tipus de xafarderies,
d’aquí ve l’expressió “fer safareig”.

Verdú, 1914

A les cases es va instal·lar el safareig de pedra o formigó, i així les dones no havien d’anar carregades pel poble, passejant la roba amunt i avall.

I un dia va arribar la rentadora elèctrica.

Les primeres rentadores semi-automàtiques eren enormes, feien molt xivarri i no centrifugaven.
La meva àvia en tenia una, i calia posar-la enmig de la cuina, perquè al desaiguar es movia moltíssim i donava cops contra les parets.

La noia de la propaganda sembla molt relaxada, però és un posat

S'omplien manualment per la part superior i es buidaven amb una petita mànega. Només remenaven la roba amb el detergent, però la feina d’esbandir s’havia de fer a mà. I el centrifugat es feia mitjançant uns rodets amb manovella que apretaven la roba i treien l’aigua per pressió. Els rodets feien malbé botons, gafets i tot el que hi fós cosit, així que es feien servir bàsicament per llençols i tovallolles.

Senyora afortunada si es compara amb la seva mare.

Quina fenyada!

 

Màquina antiga amb els rodets.

Als anys setanta va aparèixer la Jata, una rentadora portàtil, amb capacitat per a un quilo de roba. Tampoc centrifugava, però era molt útil per a segones residències i campings.
Una igual que aquesta la vam comprar a cal Flaris, davant de casa. Encara la conservo per les golfes. Va rentar els bolquers de ma germana (que eren de roba) el primer any que vam passar l'estiu al poble.

I per fi van inventar les rentadores super-automàtiques, que només demanaven detergent i suavitzant. La resta ho feien elles soletes.

 

 

Anunci de rentadora dels anys 70 i tambor de detergent

Les rentadores cada vegada estan més revolucionades (mai millor dit) i ara ja deixen la roba seca i gairebé planxada (ui no, encara els falta fer això i després portar-ho tot a l’armari!).

Crec que la rentadora és el gran invent de la humanitat.

I si algú no hi està d'acord, que vingui a demanar-me la fusta i provi durant una temporadeta.

La bossa d'aigua calenta

Els hiverns a les nostres contrades són bastant frescots.

Bé, més que frescots, jo diria que a les nits hi fot un fred que pela. I els llits poden estar glaçats a l’hora de retiro.

Les mares i les àvies se les empescaven per escalfar els llençols i fer-nos la vida més agradable.

Als vespres, una estoneta abans d'enllitar-nos, solien posar al llit una bossa d'aigua calenta: una bossa de goma gruixuda, plana, folrada amb una funda de llana que reté l’escalfor i protegeix de possibles cremades (encara són a la venda).

La versió més modesta d’aquest invent era omplir una ampolla de vidre amb tap hermètic (les de gasosa anaven força bé i n’hi havia per tots els llits de la casa sense necessitat de gastar diners).

Antigament, això ho feien amb un escalfallits, aparell de ferro que s'omplia de brases i es "passejava" per entre els llençols, escalfant-los.

Una andròmina similar era el nomenat "burro", que es posava sota els llençols amb un braser al damunt del plat.

No, no és un trineu estrany, és un burro escalfallits

Les primeres bosses d'aigua calenta es feien de metall, com aquesta espècie de cantimplora, de l'any 1925. I després s'envolcallava amb una funda de llana.

Actualment fem servir les mantetes elèctriques, que van endollades al corrent i que tenien (i algunes segueixen tenint) certa fama d'insegures.

De tots aquests estris, jo em quedo amb la bossa de goma.

La crisi que ens afecta és possible que recuperi l'ús d'aquestes bosses senzilles, econòmiques i ecològiques.

   

Cal Senyores, la casa dels avis

Recordo els estius de la meva infantesa, quan anava a passar les vacances a casa dels avis, al poble.

On més m'agradava estar era a les golfes. Era el meu lloc preferit: ple de misteris i racons.
Hi pujava cada dia, havent dinat.

Seia amb un llibre al costat d'aquelles finestres ovalades que donaven a la plaça.
I quan havia llegit una estona, donava un cop d'ull al meu voltant.
Podia passar-me hores en aquella cambra, i cada vegada descobria alguna cosa nova (bé, més aviat vella) que m'agradava.

De fet, moltes d'aquelles meravelles formen part de la meva llar, que he decorat amb peces que vaig rescatar abans que enderroquessin la casa dels avis. 

Són objectes sense cap valor econòmic, però molt importants per a mi: un joc de cafè, un llit de ferro, les setrilleres de la besàvia... coses així.

Ara tinc les meves pròpies golfes, i potser algun dia els meus néts pujaran a descobrir trastos antics que despertaran la seva imaginació...