Fem safareig

La feina més feixuga de la llar era fer la bugada. 

Protector pels genolls i pala per picar la roba, exposats a cal Senyoretes

Antigament, les dones posaven la roba bruta en un cossi i baixaven al riu. Allà s’agenollaven sobre una fusta (per no pelar-se els genolls) i fregaven la roba contra les pedres amb sabó fet a casa, donant cops amb una pala de fusta, per tal de fer fora la brutícia. A més de les pedres, també hi havia fustes per fregar, amb unes ondulacions que rasquessin millor.

Fusta i cubells de zinc per rentar 

Per blanquejar-la es feia servir cendra de cuina o de foc a terra. Aquesta cendra prèviament s’havia barrejat amb aigua i colat, d’aquí el nom castellà de “hacer la colada”.

Als pobles es van fer els rentadors públics, i tot va ser més senzill. Allà hi havia una pica per l’aigua sabonosa, una més petita per blanquejar amb Azulete (que treia la grogor de la roba) i una més gran plena d’aigua per esbandir-ho tot.

 

                                                   Sabó casolà i paquet d’azulete.

A més de rentar la roba, allà també s’explicaven tot tipus de xafarderies,
d’aquí ve l’expressió “fer safareig”.

Verdú, 1914

A les cases es va instal·lar el safareig de pedra o formigó, i així les dones no havien d’anar carregades pel poble, passejant la roba amunt i avall.

I un dia va arribar la rentadora elèctrica.

Les primeres rentadores semi-automàtiques eren enormes, feien molt xivarri i no centrifugaven.
La meva àvia en tenia una, i calia posar-la enmig de la cuina, perquè al desaiguar es movia moltíssim i donava cops contra les parets.

La noia de la propaganda sembla molt relaxada, però és un posat

S'omplien manualment per la part superior i es buidaven amb una petita mànega. Només remenaven la roba amb el detergent, però la feina d’esbandir s’havia de fer a mà. I el centrifugat es feia mitjançant uns rodets amb manovella que apretaven la roba i treien l’aigua per pressió. Els rodets feien malbé botons, gafets i tot el que hi fós cosit, així que es feien servir bàsicament per llençols i tovallolles.

Senyora afortunada si es compara amb la seva mare.

Quina fenyada!

 

Màquina antiga amb els rodets.

Als anys setanta va aparèixer la Jata, una rentadora portàtil, amb capacitat per a un quilo de roba. Tampoc centrifugava, però era molt útil per a segones residències i campings.
Una igual que aquesta la vam comprar a cal Flaris, davant de casa. Encara la conservo per les golfes. Va rentar els bolquers de ma germana (que eren de roba) el primer any que vam passar l'estiu al poble.

I per fi van inventar les rentadores super-automàtiques, que només demanaven detergent i suavitzant. La resta ho feien elles soletes.

 

 

Anunci de rentadora dels anys 70 i tambor de detergent

Les rentadores cada vegada estan més revolucionades (mai millor dit) i ara ja deixen la roba seca i gairebé planxada (ui no, encara els falta fer això i després portar-ho tot a l’armari!).

Crec que la rentadora és el gran invent de la humanitat.

I si algú no hi està d'acord, que vingui a demanar-me la fusta i provi durant una temporadeta.